Els pressupostos de l’independentisme

Som a la fase final de la negociació per aprovar, en un segon intent, els pressupostos del primer govern independentista de Catalunya. Una vegada més, constatem l’ineludible contingut ideològic de les lleis de pressupostos, malgrat que durant anys s’afirmés que no hi havia marge per modificar ingressos i despeses de l’activitat econòmica del Govern català, i així justificar retallades en polítiques socials. Les diferències entre la indefinició ideològica conservadora de CiU i el projecte independentista de Junts pel Sí, entre Mas-Colell o Junqueras com a màxims responsables d’uns pressupostos austers, i entre pactar els pressupostos amb el PP (com va fer el Govern d’Artur Mas diverses vegades) o amb la CUP, haurien de generar uns pressupostos amb una dimensió social radicalment diferent de la d’exercicis anteriors.

Com a llei ideològica, la Llei de pressupostos ha de ser coherent amb el programa de govern de Junts pel Sí i, si es vol l’aprovació dels anticapitalistes, amb el pacte postelectoral entre Junts pel Sí i la CUP formalitzat en la Resolució 1/XI del Parlament de Catalunya del 9 de novembre del 2015. Tots dos documents plantegen dos grans objectius: crear una Catalunya independent i revertir el sistema econòmic català. El programa electoral de Junts pel Sí afirmava que “la desigualtat actual és una realitat a transformar” i destinava un ampli apartat a presentar un nou model econòmic “al servei de les persones” que incloïa un canvi significatiu en polítiques d’ocupació, programes de garantia juvenil, salari mínim, política fiscal i financera, política energètica i de defensa contra els oligopolis. Per la seva banda, la resolució del Parlament instava el Govern a “blindar els drets fonamentals que puguin resultar afectats per decisions de les institucions espanyoles” i a adoptar mesures per combatre la pobresa energètica, promoure l’accés a un habitatge digne, garantir una atenció sanitària universal pública i de qualitat, protegir el sistema educatiu català i assegurar el finançament d’un pla de xoc social.

Per complir amb aquestes propostes de reversió de les retallades i les privatitzacions dels governs de Mas, és imprescindible que els pressupostos estiguin en sintonia amb els pactes que van solemnitzar les forces independentistes i amb les necessitats d’una societat catalana que observa com, malgrat el creixement de l’economia, se segueixen vulnerant les condicions vitals mínimes (atur, persones sense llar, llars sense ingressos, precarietat laboral, salaris miserables, pobresa energètica, joves marginats, nens per sota del llindar de pobresa, abandó escolar, discapacitats en situacions infames, serveis d’urgències en condicions precàries…).

Els pressupostos públics són un instrument fonamental per evitar, disminuir o resoldre aquestes situacions de clamorosa injustícia social. Mentre Junqueras subratlla que els pressupostos del 2017 són els que tenen el percentatge més alt de despesa social de la història, la CUP afirma que el Govern ha d’anar més enllà i seguirà negociant perquè redistribueixin millor la riquesa i recuperin serveis públics bàsics, el PSC adverteix que no responen a les demandes aprovades en el ple de pobresa del Parlament, CSQP lamenta l’apologia a la reducció del dèficit públic i la submissió a l’Estat i als seus poders econòmics, el president de la Taula del Tercer Sector exigeix que actuïn sobre les polítiques predistributives com l’ocupació o l’habitatge, i hi ha una iniciativa legislativa popular que exigeix el compliment de l’article 24 de l’Estatut i que els pressupostos prevegin una renda garantida de ciutadania per a persones en situació de pobresa. Un cúmul de crítiques a la projecció social dels pressupostos que ara s’intenta reconduir in extremis en la negociació final de seccions pressupostàries com salut i ensenyament.

Si el Govern inclou una partida de 5 milions d’euros per al referèndum, també podria desobeir i incomplir les imposicions econòmiques del Govern espanyol per assegurar uns pressupostos socialment més justos que evitin perllongar el patiment quotidià de moltes persones, com va suggerir Joan Coscubiela o com indica la Resolució 1/XI del Parlament. Si ho fes, no només obtindria el suport de la CUP i la complicitat de CSQP, sinó que també podria evidenciar la república que vol construir i ampliar el suport ciutadà a la celebració del “referèndum o referèndum”. I si a més la Llei de pressupostos rebaixés la pressió fiscal a les rendes baixes i la incrementés a les altes, tindria més suport popular, ja que així ho demana el 77% dels catalans.

Jordi Matas Dalmases és catedràtic de ciència política de la UB.