‘La La Land’, estètica brillant, lirisme creïble

No existeixen les mitges tintes entre la cinefília sobre el gènere musical. O senten un amor incondicional cap a l'expressió dels sentiments mitjançant el ball, les cançons i la música o els provoca força mandra i fins i tot animadversió. No ha estat mai el meu gènere preferit i hi ha èpoques en què va gaudir d'una esplendor molt promocionada a Hollywood que em carreguen. D'acord en algunes evidències: és fantàstic veure ballar el dandi Fred Astaire, quines cames tan meravelloses les de la sensual Cyd Charisse, i és impossible no emocionar-se assistint a la inigualable explosió d'alegria de l'enamorat Gene Kelly cantant i ballant sota la pluja. També em diverteix molt La leyenda de la ciudad sin nombre i sento la proximitat de les llàgrimes i emoció duradora cada vegada que aquest borratxo sense estrella que l'empari, aquest personatge tragicòmic que interpreta d'una manera commovedora el gran Lee Marvin, murmura amb veu d'aiguardent i expressió desolada l'estat de la seva ànima en la preciosa Estrella errante, o quan constato l'audàcia, la sordidesa i la intel·ligència de Pennies from heaven, el musical més tràgic i injustament maleït de la història del cinema.

Encara que Whiplash, anterior pel·lícula del director Damien Chazelle, que explicava la tortuosa relació entre un despòtic professor de jazz i un alumne que vol ser bateria, tingués un punt original i pertorbador, tampoc em moro d'ànsia per veure el seu musical La La Land. També m'han explicat que li han concedit infinits Globus d'Or i que la crítica s'hi ha recreat, raons molt insuficients perquè m'apropi amb ganes a un musical.

La primera i espectacular seqüència fa que m'oblidi dels meus prejudicis. Es produeix una explosió de vitalitat terapèutica, càntics i balls tan contagiosos com ben filmats entre els atabalats conductors que s'apleguen en l'embús matinal en una ronda que envolta Los Angeles. És el brillant preludi d'una història d'amor ben explicada, juganera i càlida durant bona part del film, finalment trist (cal tenir valentia i determinació per aconseguir que Hollywood et consenteixi un desenllaç amarg en un musical), d'un romanticisme creïble, gens embafador.

Els personatges no són un prodigi d'originalitat. Ella, una fatigada aspirant a actriu que ja no suporta més el rebuig, les inservibles proves, els dubtes sobre el propi talent, a punt de llançar la tovallola. Ell, un pianista de jazz que es rebel·la contra el fet que aquesta música captivadora està agonitzant i que s'ha de corrompre o banalitzar per aconseguir nous públics, obsessionat a crear un temple on sobrevisqui l'esperit de Bill Evans, de Monk, de l'art que va alimentar els clàssics.

L'arrencada i l'oníric tancament són antològics. Al seu costat, el centre decau, ja he estat testimoni altres vegades d'històries similars, però també és audible i visible. Hi ha múltiples homenatges, fins i tot un de massa llarg a l'insuportable James Dean a Rebel sense causa. Ryan Gosling, l'home que les enamora a totes, especialista en caigudes d'ulls i coqueteria casual, actor que em carrega una miqueta (excepte a Drive) atorga credibilitat i encant al seu personatge. Emma Stone no és guapa, però sí bona actriu. I pot ser sexi. I a més, canten i ballen tots dos més que acceptablement. Als actors i actrius nord-americans de tota la vida, els directors els poden demanar el que vulguin. Segur que ho fan bé.