Construir teles, brodar edificis

És indubtable que des del Modernisme el món de l’art ha instaurat l’estereotip de conducta del gran geni creatiu, i segueix consentit. Pintors, escultors i arquitectes fomenten el que podríem anomenar certa “segregació ocupacional” per la qual certes àrees d’activitat artística, com ara pintar un fresc o fer un grafiti, modelar una escultura o dissenyar una catedral simfònica són identificades com masculines, mentre que la moda, l’art floral i el disseny de teles serien un “treball de dones” tot i que estiguin dominats per homes. Sobre aquest últim aspecte, hi ha un cas d’allò més excepcional que el nostre company en aquestes pàgines, Josep Casamartina i Parassols, ha estudiat amb una commovedora actitud, ja que recupera el brodat tal com es considerava a l’època medieval: una forma elevada d’art practicada tant per homes com per dones. Aquesta activitat textual era un mitjà per educar les dones en l’“ideal femení” i alhora una arma de resistència i font plaent de creativitat. Tot això obliga a qüestionar-nos el sistema de valors de les arts visuals, encara avui massa condicionat pel gènere.

La mostra De l’amor és lo jardí, dedicada als dissenys tèxtils de l’arquitecte Rafael Masó, dels màxims representants de l’arquitectura modernista i noucentista, prova l’extraordinària i fecunda capacitat que té l’art de dinamitar les seves pròpies categories essencialistes i convertir el que abans era marginal en alguna cosa absolutament actual per tal de provocar lectures noves i crítiques dels objectes, i presentar-los dins d’unes relacions socials i individuals. El treball de l’historiador ha anat més enllà d’una anàlisi formal dels seus dissenys per a interiors domèstics, vestits, senyeres i banderes: ha renegociat els brodats no com a categoria unificadora sinó com a part d’un gran art, l’arquitectura, de manera que les qualitats de la tela —la suavitat, la fragilitat, la comoditat, la sensualitat o la resistència— poden ser també les de l’edifici. La mostra suposa, a més, la possibilitat de crear un espai crític per al llenguatge arquitectònic de principis del XX que ja els dissenyadors de les metàpolis postmodernes van encunyar amb diferents termes, això és: “blur” (un estat de la mirada, una sensibilitat que atorga lloc al dubte i que converteix l’arquitectura en impermanent), “collagear” (superposar captures i esdeveniments), “plec/desplegament”, “flexibilitat”, “sintètic” o “camuflatge”.

Rafael Masó (Barcelona, 1880-1935) va ser un dels arquitectes més singulars crescuts sota l’ombra d’aquest arbre del paradís que va ser Antoni Gaudí. Va ser poeta abans que dissenyador i gran admirador de les arts aplicades centreeuropees, especialment de l’escola vienesa, que van marcar l’evolució i la sortida airosa del Modernisme. Per a ell una gran obra podia ser tant un edifici com un tapet o un coixinet d’agulles. I això era precisament el que definia la seva grandesa: aprenia dels fistons per crear ceràmica arquitectònica; del ganxet per projectar reixes i conferir al ferro una qualitat etèria per més que fos un element rígit i dur —la reixa de la casa Cendra, a Anglès (1914), n’és un bon exemple—, dels brodats i les inicials per fer sobreportes. Dibuixava coixineres i llençols, jocs de taula, estors, pantalles de llum, inicials per a mocadors i colls de vestit, que eren confeccionats al detall per la seva dona, Esperanza Bru, i les seves germanes, que seguien amb detall les instruccions que Masó els escrivia per carta: “Si poses els mocadors al teler ves amb cuidado de que no se estiraganyen les lletres. I procura de que més aviat surtin primes que gruixudes”).

Les senyeres que li encarregaven congregacions, confraries i orfeons són estilísticament properes al simbolisme decorativista de Franz von Stuck i Gustav Klimt, models que l’arquitecte interpretava o copiava de revistes alemanyes com Deutsche Kunst und Dekoration. El patró per al motiu floral de la sobretaula titulada De l’amor és lo jardí i els dissenys a aquarel·la per al mobiliari del seu apartament són altres obres destacades que es poden veure ara a la Fundació Rafael Masó de Girona, acurada i delicadament tancades en vitrines i marcs. Una exposició brodada.