Cinc anys sense parcs eòlics minen els objectius de la Generalitat

Catalunya acaba un any més sense instal·lar nous parcs eòlics, una dada que confirma la paràlisi del sector de l’energia eòlica, asfixiat per la suspensió de primes a les energies renovables el 2012. Va ser llavors quan es va fer l’última inversió significativa del sector, amb la instal·lació de tres megawatts (MW) al parc de Vilobí II, a la província de Lleida. Empresaris i experts lamenten que la propera inversió no arribarà fins al 2018. Cinc anys sense nous molins de vent, una realitat que xoca amb els objectius de la Generalitat, que en el Pla d’energia i canvi climàtic 2012-2020 va estipular que el 2020 l’energia renovable hauria de cobrir el 20% de la demanda elèctrica.

Pionera fa més de trenta anys en la construcció de molins de vent amb la instal·lació del primer aerogenerador a Espanya a Vilopriu (Baix Empordà), Catalunya, amb 45 parcs, és ara la sisena comunitat autònoma en la llista dels megawatts instal·lats, amb 1.232 MW, molt lluny dels 5.561 MW de Castella i Lleó. L’eòlica catalana representa el 5,5% del total de potència instal·lada a Espanya, que suma 22.990 MW. Jaume Morrón, gerent d’EolicCat, la patronal catalana del sector, assenyala que aquest percentatge és molt insuficient, sobretot si es compara el pes de la demanda elèctrica catalana (19% del total). Aquesta patronal impulsa ara una moció al Parlament, avalada de moment per Junts pel Sí, per derogar un decret de la Generalitat i aconseguir que no sigui necessari un concurs públic per promoure un parc eòlic de més de 10 megawatts de potència.

D’acord amb els objectius de la Unió Europea, la Generalitat es va comprometre en un pla a fer que l’energia renovable vagi guanyant terreny en la cobertura de la demanda d’electricitat: el 20% el 2020, el 50% el 2030 i el 100% el 2050. Per complir amb la primera fase, en tres anys s’haurien d’instal·lar a Catalunya 5.153 MW, assegura Francesc Ribera, gerent del Clúster d’Eficiència Energètica de Catalunya.

Ribera es mostra positiu perquè a Catalunya hi ha recursos eòlics i empreses líders per explotar-los, i considera que l’energia eòlica és clau per assegurar l’aprovisionament d’energia (el nivell de dependència exterior a Espanya és del 77%) i per desplaçar tecnologies més cares, com les de combustió, i augmentar així la competitivitat. No obstant això, té molt clars els motius de la paràlisi i lamenta la “situació d'incertesa” del sector: en primer lloc, la falta d’incentius per a la instal·lació, i en segon lloc, una regulació molt estricta que afecta especialment Catalunya.

La principal dificultat per aconseguir els objectius és l’eliminació de les primes per a la inversió en energies renovables. “El Reial decret 1/2012 va paralitzar el desenvolupament del sector eòlic tant a Catalunya com a la resta de l’Estat”, assegura Ribera, encara que creu que el nou sistema de retribució mitjançant subhastes pot tenir avantatges. No obstant això, Morrón lamenta que, des del decret, l’incentiu és zero, i que les primes mitjançant subhastes ara com ara “han anat molt malament”, ja que creu que les retribucions s’haurien de fer sobre el preu del quilowatt per hora i no sobre la capacitat de generació.

A aquest problema se suma una reglamentació que, a Catalunya, és especialment estricta. L’any 2002 es va aprovar l’anomenat Mapa de Recursos Eòlics de Catalunya, que gairebé no s’ha modificat des de llavors i que, sempre que s’ha intentat canviar per permetre l’explotació de més recursos, les demandes de grups ecologistes ho han impedit. El clúster estima que un 80% d’emplaçaments tècnicament viables, amb un mínim de 3.200 hores equivalents de funcionament, es van excloure del mapa, ja sigui per l’elevada densitat de població, per la singularitat paisatgística o per la pressió de grups ecologistes.

Des de la Generalitat, Assumpta Farran, directora de l’Institut Català d’Energia, admet que la situació de paràlisi l’han causat tant l’Administració espanyola com la catalana, però argumenta que una regulació tan estricta responia al boom de les renovables de la dècada del 2000, quan l’abundància de projectes xocava amb un territori petit, dens i amb molta singularitat paisatgística. “Ara la situació ha canviat, no hi ha tants projectes i per a la propera subhasta, que es preveu que sigui de 3.000 MW, hem de ser atractius i captar la inversió”, assegura Farran. Per fer-ho, insisteix, cal obrir el debat per arribar a un consens sobre l’ús del territori: cada megawatt implica una ocupació territorial de la mida d’un camp de futbol. “Catalunya ha escollit que el 2050 les renovables cobreixin el 100% de la demanda energètica, i això passa per desbloquejar el mapa eòlic i també el fotovoltaic, que només representa un 1,9% del total d’Espanya”, recorda Farran.

José Luis García, responsable de l’Àrea d’Energia de Greenpeace, creu que el problema del mapa és “irrellevant”, i que el sector eòlic “hauria de ser més valent i demanar als polítics que es desbloquegi la situació creada per l’actitud del Govern central i de la Generalitat en els últims anys en la qüestió de les retribucions”. EolicCat, per la seva banda, considera que el mapa està obsolet, i que “s’hauria d’estudiar cada proposta d’instal·lació en relació amb el seu impacte ambiental, com es fa en altres comunitats autònomes”, raona Morrón.

El gerent de la patronal també es mostra preocupat per les conseqüències que pot tenir la paràlisi del sector eòlic en la deslocalització d’empreses i en l’acomiadament de treballadors. Posa com a exemple l’acomiadament de 150 empleats d’Alstom Wind, una empresa que procedia de la cooperativa Ecotecnia i que va ser adquirida per General Electric. El problema afecta el conjunt de l’Estat: segons dades de l’Associació Empresarial Elèctrica, dels 48.000 treballadors que hi havia al sector el 2008 s’ha passat a 27.000 el 2015. “Si no hi ha inversió, la gent marxarà”, conclou Morrón.