“El sector editorial practica el minifundi, i en assaig, el monocultiu de la cosa catalana”

El pis que acull la revista i editorial L’Avenç és entre dues dependències de la Biblioteca Arús, la primera pública de Barcelona, fruit de la donació de Rossend Arús. Una picada d’ullet de l’atzar perquè l’historiador Josep Maria Muñoz (Barcelona, 1959) parla diverses vegades de la funció pública d’una capçalera privada com és la que dirigeix des de 2000 i de la qual és accionista majoritari, amb Núria Iceta, des de gener de 2013, publicació i segell que aquest 2017 compleixen 40 i 10 anys. I amb la idea prou clara dels seus responsables que només podran seguir si aprofiten l’escletxa de la qualitat. I això vol dir, entre altres coses, no tenir por de la lletra impresa.

Pregunta. Què és més difícil, mantenir la revista o editar llibres en català?

Resposta. Podria semblar que els llibres, però no, la revista, i molt més. Ni que sigui per allò de la Santa Continuïtat que tant costa culturalment, sobretot a Catalunya. Un llibre és un autor, una maqueta lineal i un preu de 15 euros; una revista són 15 autors i amb 15 maquetes i il·lustracions... i es ven a sis euros.

P. Quatre dècades després, on és L’Avenç?

R. El 2000 va madurar la idea que la publicació ja havia complert la funció de quan es creà, el 1976, de recuperar la Història; ja no podíem fer el tercer dossier sobre les guerres carlines... I vam decidir obrir-la més a les humanitats, l’art i la literatura, sobretot, amb un punt més periodístic: amb entrevistes en profunditat, que els diaris havien abandonat, amb reportatges i donant veu a autors internacionals com Coetzee, de qui vam ser els primers editors a Espanya.

P. I quin públic té això?

R. És un públic culte, que va a teatres i exposicions i compra llibres i que...

P. Els happy few, vaja...

Els aniversaris aniran acompanyats d’un especial de la revista a l’abril i d’una exposició, a finals d’any, a la Biblioteca Jaume Fuster

R. Sempre ha estat una mica així; no, no li diré quants exemplars venem; són insuficients, però suficients: ens adrecem a un públic més ampli del que ens segueix i que potser es pensa que encara som a la lleixa de la Història quan els dels gremi es barallaven des de les nostres planes als anys vuitanta. O no ens té ni controlats, encara. Busquem un relleu generacional d’uns lectors castigats, a més, per la precarització.

P. L’edició digital, internet, no els ajuda?

R. Els subscriptors per internet són una part ínfima: el nostre lector és de paper; sí, a L’Avenç nedem contra corrent. A L’Avenç hi ha lletra, volem deixar espai per escriure i temps per pensar... Ens mantindrem en el paper. I no devem anar gaire errats, perquè The New York Times ha guanyat 40.000 subscriptors entre paper i digital des de la victòria de Trump. Volem defensar aquest model, però em temo que és imprescindible l’ajut públic. O l’existència d’uns mitjans impresos públics.

P. Com la tele pública?

R. Per què no? Aquest debat ja el va posar sobre la taula Jürgen Habermas... The Guardian, per exemple, és avui insostenible; no sé per què no pot assumir-ho una fundació pública. No fan els diaris una tasca brutal en democràcia? En el cas català, encara és més evident, pel fet de ser un mercat limitat amb una llengua minoritària; sense un suport públic enorme, per exemple, a Noruega llegirien diaris en danès, no tindrien premsa pròpia. Si la cultura catalana vol formar part d’un diàleg global, haurà de ser així.

P. L’existència de L’Avenç sembla irreal...

R. L’Avenç és fill de la Transició, d’unes expectatives i una energia que avui no sé veure; la cultura ha patit un procés d’institucionalització notable en 40 anys i, alhora, s’ha desacreditat, sembla que no valgui per a res. L’Avenç va ser fundat per quatre estudiants de la Universitat de Barcelona amb el suport d’un personatge com Oriol Regàs, que els va donar un milió de pessetes i un local... Abans tot era més difícil i, alhora, més fàcil. Avui, ni hi ha un Oriol Regàs tan altruista ni amb un milió de pessetes fas res.

P. Al web parlen de la revista com un instrument per fer “una contribució crítica al debat cultural del país”. “Contribució crítica”? “Debat cultural”?

R. Ho haurem de canviar... No diré que hem abandonat, però sí refredat la idea de crear debat, com vam fer amb la Història als anys vuitanta; no tenim les condicions per repetir-ho: ens fa por el debat avui, amb l’existència de la xarxa, on generalment acostuma a ser molt pobre i fregant l’insult, tot emparant-se en l’anonimat. A més, tot debat avui, a Catalunya, té una lectura política immediata, molt curta de mires...

Si la cultura catalana vol formar part d’un diàleg global, necessita l’ajut públic”

P. Quines condicions falten?

R. El paper dels historiadors ja no és socialment el de la Transició; hem perdut pes en el debat públic, en part per la mateixa evolució de la universitat, que demana currículums a partir de la publicació en revistes anglosaxones indexades; escriure a L’Avenç no dona punts. D’altra banda, no hi ha relleu generacional: als setanta van arribar a la universitat historiadors molt joves i ara tot just es comencen a jubilar.

P. Hi ha també una volguda amnèsia política?

R. No tant això com que el sistema social imperant està marcat avui per la immediatesa... Per això ara més que mai fan falta revistes com L’Avenç.

P. Hi ha debat cultural a Catalunya, més enllà de si calia l’escultura eqüestre de Franco al Born?

R. És totalment inexistent, cert. La crisi ha afectat seriosament la cultura, on tot és només balanç econòmic i audiència. La cultura ja no és cap prioritat: ho hem vist en els darrers debats polítics, on ni ha aparegut. I això es reflecteix en els perfils dels polítics que estan al capdavant en aquestes àrees... Aquest és un altre element diferenciador amb el catalanisme polític del passat, on la cultura era central.

P. Entre 2006 i 2012, L’Avenç va tenir l’aixopluc del grup RBA, que tenia el 50% de les accions. Per què van trencar? Va sobtar la separació, quan part del sector reclama grups editorials potents a Catalunya...

R. La diferència de cultura empresarial i de projecte cultural eren molt grans; en qualsevol cas, estic d’acord que l’edició en català necessita una classe mitjana més forta, li cal múscul; nosaltres ho hem intentat després, hem tingut converses, fins i tot per allò d’una fundació pública, però poder tenir el privilegi de fer tu el que vulguis pesa massa. Des del 2013 estem a Llibres en Català, associació d’editorials independents, que respira aquesta filosofia... Però sí, caldrien grups intermedis, el sector editorial català cultiva el minifundi, i a sobre, en assaig, el monocultiu: el monotema del cas català... És especialment greu si tenim present que, per mercat, el camp de l’assaig ja és limitadíssim...

P. La limitació en l’assaig ha estat perquè s’ha editat poc o perquè el que s’ha fet ha estat elitista?

R. Més per elitisme, però un elitisme no volgut. En català ha costat arribar a certs sectors populars.

P. Els llibres de L’Avenç, on s’ubiquen?

R. Potser són un punt minoritaris, però no són elitistes, com demostra per exemple La vida de Txékhov, d’Irène Némirovsky. Ens hem centrat a omplir buits, tot recuperant autors del XIX i, cada vegada més, gent del XX; o sigui, de Conrad, Balzac o Zola a Perec... I autors d’ara i d’aquí que ens han vingut per la via de col·laborar a la revista, com Jordi Puntí. Tampoc és esteticisme. En el fons, el sector editorial en català ha d’aprofitar les escletxes i només pots competir en qualitat perquè per quantitat i preu sempre perdràs en relació amb el castellà.

P. Vostè és autor d’un llibre d’entrevistes a quatre presidents: Tarradellas, Pujol, Maragall i Montilla... Quina lectura en fa, set anys després?

R. Que la cosa va decreixent absolutament. Abans els polítics catalans no eren només universitaris, sinó que eren professors d’universitat. Podrem dir el que vulguem de Pujol, però tenia una idea de país, i si no havia llegit els quatre volums de la història de Pierre Vilar, almenys la introducció sí; els d’avui no saben ni qui era Vilar. Ha passat, però, arreu del món.

P. Com a biògraf de Jaume Vicenç Vives, creu que es va equivocar molt?

R. La Història li dona la raó: com deia ell, Catalunya ha invertit més d’un segle a “afaiçonar” Espanya a la manera de Catalunya, que és la manera d’Europa. El problema és el topall de la construcció de l’Estat espanyol, que ha seguit el francès: monolingüe, capital molt forta...; és difícil desconstruir Espanya, no hi ha lloc per a dues metròpolis... I aquesta lògica porta Catalunya a sentir-se residual, cosa que explica les mobilitzacions dels darrers anys. La Constitució de 1978 és la dels catalans, que la van votar més que a Madrid, cosa que pocs recorden.

Per això hi són els historiadors i els textos llargs...