Sense cautela

A Un home que se’n va, el seu llibre anterior, Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) reconstruïa la vida del seu avi patern i intentava explicar-se per què un home de més de seixanta anys decidia marxar del seu poble natal, a Andalusia, per començar una nova vida a Terrassa. Era una investigació històrica, o una mena de document etnològic, o una memòria personal, que es podia llegir també com l’assaig d’una falsa novel·la: a través d’hipòtesis, conjectures i especulacions, a través de documents, fotografies i testimonis, reconstruïa la vida d’una persona per venir a demostrar la presència del passat en el present i en el futur i la influència de la història en el comportament humà. Ara, a El retorn dels Bassat, Villatoro continua explorant l’encreuament dels diversos gèneres de la mateixa fórmula literària, però la matèria que aquí té a les mans no pertany a l’àmbit de la seva experiència sinó que es centra en les peripècies vitals d’unes quantes generacions de la família de Lluís Bassat Coen, publicista, col·leccionista d’art i dues vegades candidat a la presidència del Barça. Al darrere de cada vida anònima s’hi troben aventures extraordinàries, però si resulta que a més a més els Bassat són uns jueus sefardites de Bulgària i els Coen uns romaniotes de l’illa grega de Corfú —si resulta que els avatars de totes dues genealogies resumeixen el destí d’Europa dels últims segles—, si resulta que Albert Cohen i Elias Canetti hi estaven emparentats, no costa gaire entendre la fascinació que devia sentir Villatoro quan Bassat li va obrir la seva memòria i va començar a explicar-li la història dels seus avantpassats.

Les peripècies dels Bassat i els Coen que apareixen en el llibre podrien configurar un mapa complet de tots els arguments narratius que travessen la literatura dels dos últims segles —representen una manera esplendorosa de la voluntat d’existir, d’actuar, de posseir, d’expandir-se i de preservar la memòria familiar—, els llocs on habiten —Corfú, Salònica, Istanbul, Trieste— formen part de l’imaginari del lector de novel·les, i Villatoro va narrant els fets històrics, recrea literàriament personatges i èpoques, i fa incomptables reflexions metanarratives per incorporar al text els detalls del treball d’investigació realitzat per escriure el llibre.

En un principi, El retorn dels Bassat podria haver sigut un bon exemple de les possibilitats narratives que ofereixen els mètodes de la història oral, o podria haver optat per ser un singular llibre de viatges a la recerca d’una geografia devastada pel pas del temps, la visita a un món i a una forma de vida desaparegudes, una recapitulació dels vestigis que queden en la memòria col·lectiva. O podria haver-se centrat en la narració de la història d’Europa dels últims segles sense deixar de banda els exercicis particulars de supervivència, les anècdotes i les individualitats dels seus protagonistes secundaris. També hauria pogut convertir-se en un relat detectivesc i seguir pistes i fer preguntes als testimonis encara vius per omplir buits i rompre silencis. El retorn dels Bassat hauria pogut ser tot això i tenir un caràcter molt sòlid, i aleshores el lector agrairia la sort d’haver-se endinsat en l’epopeia dels Bassat i dels Coen, però ho impedeix que Villatoro —un gat vell de la literatura que sent el desig de continuar escrivint i narrar alguna cosa que necessita narrar— desconegui que la pressa és el principal enemic de l’amor a l’escriptura.

Tal com passava amb la riquesa argumental de Un home que se’n va, El retorn dels Bassat tampoc acaba de funcionar perquè s’encalla i no avança i dona massa voltes, perquè no hi ha cap feina de selecció de les anècdotes, perquè al cap i a la fi el lector es cansa de topar amb tan poca disciplina estilística, amb tan poca cautela a l’hora d’escollir les paraules més escaients, amb tantes frases de ritme feixuc, amb tantes repeticions, amb tantes banalitats disfressades d’opinions contundents sobre la Vida i el Destí. I és una llàstima que això sigui així perquè la matèria que conforma El retorn dels Bassat hauria pogut convertir-lo en un llibre intemporal sobre com s’escriu una història verdadera, ple d’emocions vitals i d’idees complexes, tan amè i sofisticat, actiu i decidit com les famílies que l’inspiren.