Referèndum o eleccions

El 23 de desembre, després de la cimera, Puigdemont posava l’èmfasi en un referèndum pactat. Divendres passat, en el seu missatge de Cap d’Any parlava d’un referèndum el 2017 “legal i vinculant” sense aclarir quina legalitat l’empararia. Per ser una pantalla passada, déu-n’hi-do la literatura i la polseguera, que el tema del referèndum, amb qualsevol de les modalitats, ha aixecat. De totes maneres, alguns mitjans ja auguren eleccions per a aquest 2017. Anem a pams.

El 24 de desembre, els comentaris mediàtics se centraven en la cimera, en què va participar Ada Colau, i la decisió d’intentar fer un referèndum pactat. L’editorial de l’Ara es titulava “Catalunya es torna a aplegar al voltant de la idea de referèndum”. Però davant del convenciment que el Govern d’Espanya no el permetrà, l’editorial afirmava que arribarà un moment en què els comuns hauran d’escollir. “Ara l’important és traslladar el missatge que el referèndum és una reivindicació democràtica que va més enllà del debat sobre la independència”. El Periódico subratllava el “retorn del referèndum pactat”. “La unilateralitat que ha marcat l’agenda del Govern català (...) tensionava el país i el portava al temut xoc de trens (...) Comença una altra fase del procés. S’ha de veure, això sí, què farà Puigdemont quan ERC i la CUP li exigeixin el seu compromís de posar les urnes”. Al mateix diari i el mateix dia, José A. Sorolla escrivia que el procés crea una altra sigla (Pacte Nacional pel Referèndum, PNR) i sostenia que el referèndum acordat era l’única via perquè un d’unilateral no s'acceptaria mai en l'àmbit internacional. Marçal Sintes, en un article veí, en canvi, pronosticava que Colau i els seus no podran continuar durant gaire temps limitant-se a reivindicar el dret al referèndum. Enric Hernàndez (El Periódico, 26 de desembre) veia el PNR com una maniobra per guanyar temps. A La Vanguardia es defensava que el PNR era una posada en escena. La insuficiència de suports al procés sobiranista ha convertit Ada Colau en una desitjada companya de viatge. Calia incloure-la a la foto per demostrar una suposada unitat. Un PNR que “ha rebaixat les expectatives del full de ruta sobiranista tal com s’havia presentat fins avui”. L’editorial d’El Punt Avui tampoc no veia gaire recorregut en el referèndum pactat i reclamava “que totes les formacions polítiques o entitats presents ahir a la cimera mantinguin el seu suport a la democràcia, al referèndum, quan s'hagi de tirar endavant unilateralment”.

El Mundo titulava “El separatisme català dubta del camí a seguir”, però admetent que és difícil valorar si el gir de Puigdemont és tàctic o bé una rectificació. El diari sostenia que seria un error pensar que el sobiranisme ha donat un gir de 180 graus perquè la Generalitat continua sense retirar “l’amenaça de celebrar el referèndum independentista”. La Razón considerava la cimera un cop d’efecte de Puigdemont que no acontentarà la CUP.

El mateix 24, Raül Romeva ja manifestava a Rac1 que el Govern continua en l’escenari de referèndum o referèndum. La catedràtica de Dret Constitucional Teresa Freixes, l’endemà, (La Vanguardia) advertia que el referèndum, en qualsevol de les seves fórmules, no està jurídicament previst en el marc constitucional vigent “i trenca, a més, el principi bàsic del dret de la Unió Europea de respecte a la integritat territorial dels seus estats”. La ruptura de l'statu quo, perquè fos legal i legítima, prosseguia, “necessitaria que es reformessin prèviament la Constitució i el Tractat de la Unió”. Aquell mateix dia, Toni Soler descrivia la cimera del 23 de desembre com “l’enèsima representació dels Pastorets” (Ara). Per l’autor, la indefinició dels comuns té data de caducitat. “Diria que la seva esperança és que el PDECat, que té un garbuix intern considerable, acabi revisant els terminis del full de ruta (...) El problema és que, si arriba a aquest punt, Junts pel Sí es pot trencar per donar pas a eleccions, i les enquestes afavoreixen ERC”. Al mateix diari, Vicenç Villatoro es mostrava convençut que hi haurà referèndum. “El pacte de divendres afavoria el camí: no era una escenografia radical ni excèntrica, sinó solemne, parlamentària i pacífica (..) Només una cosa pot avortar el camí cap al referèndum: que el sobiranisme no mantingui la unitat i Madrid cregui, per tant, que se’l podrà estalviar”. Per Salvador Cardús (Ara, 27 de desembre), en canvi, el PNR és un gest inútil. La independència no arribarà mai per un acord previ amb l’Estat, sostenia. “Ras i curt: el pacte de divendres és la culminació d’un càlcul polític d’origen opac que ja va començar amb allò de voler anteposar un referèndum a la ruptura”.

Manuel Cuyàs (El Punt Avui, 27 de desembre) defensa la cimera. Es tractava d’unir forces i de deixar en evidència els refractaris de la consulta, escrivia. “Els del 'tenim pressa' han passat un Nadal deprimit. La reunió els va decebre. No es tracta de pressa, sinó de fer-ho bé perquè el referèndum sigui inqüestionable i universalment reconegut”. Molt diferent és l’opinió de Vicent Sanchís, al mateix diari i el mateix dia, “tanta gentada no va servir per a gran cosa, perquè n’hi ha que encara creuen en els reis. O que els utilitzen per voltar la sènia”. Segons l’autor, “si l’Estat no vol pactar i qui vol que pacti no posa ni calendaris, ens agafarà la pròxima glaciació amb cara de pardals”. Sanchís parla del Pacte Nacional pel Dret a Fer el Paperina. Sergi Pàmies (La Vanguardia, 27 de desembre) considera que els dos bàndols actualitzen la vella frase feta del “son lentejas, si quieres las comes, y si no, las dejas” i perpetuen el clixé, desesperadament trampós, que els uns són demòcrates i els altres, no”.

Toni Bolaño (La Razón, 27 de desembre) creu que qui guanyarà amb tot això és Junqueras, perquè si no es fa el referèndum culparà Puigdemont i si es fa dirà que ha estat gràcies a ERC. Però, ara per ara, recorda l’autor, en el darrer informe als inversors, el vicepresident econòmic no parla ni de consulta ni d’independència i afirma que Catalunya continuarà depenent del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) fins al 2026. Joan Majó (Ara, 30 de desembre) fa l’esforç de pensar que en el PNR, que fa passar la democràcia al davant de la independència, no hi ha cinisme. Per contra, Miquel Porta Perales (Abc, 30 de desembre) sosté que el PNR és una maniobra dilatòria que s’esgotarà d'aquí a pocs mesos i aleshores s’hauran de fer eleccions autonòmiques, que és el que volen, diu, ERC i els comuns