Normalitzant Trump

Henry Kissinger diu que “el fenomen Trump és, en gran part, una reacció de l'Amèrica mitjana als atacs dels intel·lectuals i de la comunitat acadèmica contra els seus valors”. És una interpretació que es va imposant en la dreta, perquè facilita la reconciliació del republicanisme amb el nou president, perquè normalitza Trump i, sobretot, perquè s'inscriu plenament en la deriva conservadora que està vivint Occident. Henry Kissinger no fa més que confirmar el que ja sabíem: per molt que la seva cridòria incomodés una part de la gent d'ordre, Donald Trump no té res d'antisistema. Al contrari, és el pla B del sistema: autoritarisme i restauració ideològica conservadora –els valors dels supremacistes blancs– com a decorat d'una política econòmica amb mentalitat de magnat de la construcció.

Mark Lilla, professor d’Humanitats a la Universitat de Colúmbia, afirma en un article recent que “l'esquerra ha de superar la ideologia de la diversitat”. “Celebrar les diferències”, diu Lilla, “és un formidable principi de pedagogia moral, però produeix resultats catastròfics quan un partit en fa el fonament de la seva política”. I, en la seva opinió, Hillary Clinton, “apel·lant explícitament a l'electorat negre, llatí, femení i LGBT, ha comès un error estratègic. Posats a esmentar els grups, esmentem-los tots. En cas contrari els oblidats se senten exclosos”. La prova per a Lilla és que “no menys de dos terços dels electors blancs sense diploma superior i el 80% dels evangèlics blancs van votar Trump”. Conclusió: “La política de les diferències no fa guanyar eleccions, però pot fer-les perdre”.

És cert que Clinton va caure en el parany que li va parar Trump. En centrar la seva campanya a denunciar el grotesc personatge que tenia davant més que a desenvolupar les seves pròpies propostes va reforçar la cohesió dels adeptes al discurs de Trump, que van fer pinya entorn del candidat. I la crida permanent a la mobilització de les minories contra l'amenaça del magnat va aguditzar la conversió de la campanya en conflicte multicultural. És cert també que un candidat presidencial ha de ser capaç de dirigir-se a tots els sectors culturals i socials, però l'esquerra té bastant atrofiats els mecanismes d'empatia per apropar-se als sectors tradicionalment més poc inclinats a votar-la.

Les reaccions a l'èxit de Trump es mouen, però, per paràmetres perillosos: uns, irritats, opten per la culpabilització del votant per haver-se deixat enganyar per un demagog; d’altres (com és el cas de Lilla) contemporitzadors, per la dissolució del conflicte. Com si els partits concurrents no haguessin de representar projectes ideològics diferents, que inevitablement generen posicions contradictòries. Els valors de l'Amèrica profunda, dels quals parla Kissinger, no són els del partit demòcrata, per representar-los ja hi ha el partit republicà. I els atacs contra ells són menys greus que els que reben les minories en discriminació permanent.

Per això entenc que els dos discursos es queden en la superfície. En comptes de preguntar-se el perquè del descontentament que Trump ha capitalitzat i com actuar-hi (per què la brutalitat de cert capitalisme condueix els grups culturals i socials a replegar-se sobre si mateixos, per què les polítiques de l'establishment de Washington produeixen rebuig?), se centren en els errors de campanya. El resultat de qualsevol elecció ve de baix –de l'estat real de país– per molt que sigui sobredeterminat des de dalt, fins i tot amb la viralització de la mentida.

Fer compatible llibertat, diversitat cultural i igualtat de drets només és possible a partir del reconeixement de les minories. I mentre se les segueixi negant, mentre les institucions humiliïn una part dels ciutadans i alguns sectors avalin aquestes humiliacions, i mentre una part de la ciutadania es cregui mereixedora de més drets que els altres, caldrà seguir defensant les minories. Sobretot, governant Trump, que ha construït la seva victòria en contra seu. L'esquerra ha de saber dirigir-se a tothom, però sense renunciar als valors que la separen de la dreta, perquè si entra en la presumpció que no hi ha conflicte ni contradiccions, ni valors genuïns que calgui defensar, abaixa el cap i la dreta i l'autoritarisme arrasen. Pot ser que no n’hi hagi prou amb defensar les minories, però si l'esquerra no les defensa, la dreta guanya sempre.