Les generacions perdudes

Als anys vint i trenta, Joan Junyer i Pascual-Fibla (Barcelona, 1904-1994) era la gran esperança de la pintura catalana, perquè en els seus quadres i dibuixos s’allunyava dels boscos i les marines, les jovenetes amb el pit a l’aire, les ufanoses maternitats i les taules parades a vessar d’aviram, pomes, arams i porcellanes. Igual que Pere Pruna, Junyer va ser protegit de Picasso, i també com ell, va ser guardonat al prestigiós concurs de pintura del Carnegie de Pittsburgh. Sebastià Gasch, un dels crítics d’art catalans més rellevants de la primera meitat del segle XX, se’n va fer ressò a L’expansió de l’art català al món (Barcelona, 1950), un llibre que resseguia l’espectre de tots els artistes que havien assolit relleu internacional, i en el qual Junyer lluïa amb quadres-escultures i escenografies per a ballet que exposava, llavors, al MoMA de Nova York. Compromès amb la República, Junyer va il·lustrar en plena guerra l’Oda a Barcelona de Pere Quart; el 1939 es va exiliar a París, a les Antilles i, finalment, als Estat Units, gràcies a l’ajut d’Ernest Hemingway; i no va tornar a Catalunya fins després de la mort de Franco, però tal com va passar amb tants altres intel·lectuals i artistes exiliats, aquí se l’havia oblidat. El 1989, la Generalitat va adquirir algunes obres seves i va organitzar una exposició antològica, presentada al Palau Robert i, després, en diferents museus catalans. Poc després, el 1992, va rebre l’encàrrec de fer una escultura de gran format, La Bòvila, a la rambla de la Marina, a Bellvitge. El 2004, Josep Miquel Garcia i Fina Duran en van publicar una monografia a l’Editorial Mediterrània, i per aquell temps la Fundación Mapfre va adquirir una col·lecció de dibuixos, dels anys vint i trenta, que va exposar a la seu de Madrid i, més tard, al Museu de Montserrat i al Museo Patio Herreriano de Valladolid. Tot plegat, però, encara no ha servit per integrar-lo com es mereix en la història de l’art català i, ara, la Fundació Apel·les Fenosa, del Vendrell, fa un toc d’atenció per recordar-ho.

Junyer va ser protegit de Picasso, i també com ell, va ser guardonat al prestigiós concurs de pintura del Carnegie de Pittsburgh

Paral·lelament, el Museu de Mataró, a Ca l’Arenas, se centra en alguns coetanis de Junyer que van florir, també, en temps republicans. La majoria, però, van ser entelats per la recalcitrant postguerra i els va costar situar-se de nou quan la modernitat es va tornar a imposar cap a finals dels anys cinquanta, malgrat que en van ser impulsors. Programar la primera revisió de l’escultor, pintor, decorador, promotor cultural i mecenes Jaume Sans (Sitges, 1914 - Barcelona, 1987), junt amb l’exposició itinerant —de la Diputació de Barcelona— dedicada als artistes logicofobistes, és un encert, perquè Sans va ser un d’ells. Llàstima que la museografia d’aquesta altra no estigui gaire a l’altura de la primera. Josep Miquel Garcia ha fet una excel·lent recerca de material relacionat amb l’exposició que el Grup Logicofobista va fer a les Galeries Catalònia de Barcelona l’any 1936. El primer cop d’ull a l’actual recreació és que s’hauria d’instal·lar, tal qual, a la part d’avantguardes històriques del MNAC. En una segona mirada, però, es pot comprovar, amb esglai, que bona part del material penjat i emmarcat són fotocòpies, barrejades amb impresos de l’època, escultures i dibuixos, alguns d’extraordinaris, com ara el retrat a llapis de Paul Éluard fet per Picasso. Les carteles no duen cap informació, més enllà d’autor i títol, res de tècniques ni procedències, i només en aquells casos en què l’obra és autèntica s’hi fa constar solament la paraula ORIGINAL, en majúscula.

En canvi, a la revisió de Jaume Sans, produïda pel Museu de Mataró, tot està molt ben solucionat. Impressions modernes i obres originals conviuen la mar de bé, perquè les reproduccions queden diferenciades i sumen per assolir un muntatge digne i atractiu, malgrat que les carteles també estiguin mig buides, i esperem que això no es posi de moda. La tristesa que envolta la planta baixa de Ca l’Arenes es converteix en eufòria al primer pis, com una extensió del bon vivant exquisit que va ser el milionari hedonista Sans, davant de la vida i l’obra del qual no hi ha altre remei que treure’s el barret i esperar amb candeletes la segona part contextualitzada que promet l’inquiet museu mataroní.