No sé si surten els comptes

Una audiència pública és una reunió en la qual l’autoritat disposa el seu discurs complaent, parlant sobretot de participació, i els presents fan preguntes que no tenen cap conseqüència real. És un ritual, fals com tots els rituals. El 30 de novembre es va convocar el poble per valorar un pressupost municipal que no podia modificar, perquè ja estava a disposició dels grups polítics, que han decidit votar-hi en contra més per raons estratègiques que pel que hi ha a les partides.

L’audiència no tenia escletxa per canviar res i cada veí portava el seu guió a punt: eren unes quaranta persones que van preguntar el que els convenia. I més que res van escoltar com l’equip municipal, en el qual figurava el senyor responsable de la participació, es posava medalles per haver inventat la sopa d’all.

Van dir que són els primers a penjar el pressupost a la xarxa. Aquest Ajuntament és afecte a adjudicar-se primacies falses: els números del senyor Trias encara són a Internet. El que els comuns han posat a disposició és un resum de les seves bones intencions, de les quals ningú dubta, sense entrar en els detalls. Per entendre’ns, no puc saber quants diners es destinaran a la construcció de la biblioteca de les Corts però sí que puc saber que el meu barri serà el que menys diners rebrà, com sol ser. Deu ser per això que últimament cada vegada que parlen de participació algú els blasma la conducta.

Va ser graciós que sorgís un senyor per dir que se sentia ofès per les sessions “dirigides” que acaben enganxant “gomets”, com si fossin pàrvuls: la paraula clau és dirigides. Un altre veí va apuntar una cosa pitjor: falta de comunicació amb les entitats, s’ha retrocedit, va dir. Deu ser que l’Ajuntament prefereix tractar amb veïns individuals? Això provocaria la segona gran desmobilització –la primera va ser a l’inici de la democràcia– i el retorn al despotisme il·lustrat socialista, ara en nom del poble sobirà. Són símptomes que el mateix Ajuntament desmentiria, però m’inclino a pensar que una mica de raó deuen tenir les associacions queixoses.

El pressupost va ser qualificat de participatiu perquè dos districtes van fer proves de discussió oberta, amb resultat més aviat menor. Aquesta modalitat va néixer a Porto Alegre, que durant uns anys, quan el fòrum social alternatiu al selecte club de Davos, va ser un far universal de pensament progressista. Però no ens imaginem assemblees multitudinàries a les places: Porto Alegre té més d’un milió d’habitants i els balanços de la participació no van passar d’un 10%.

No obstant això, la pauta va arribar a Europa i a Barcelona la va comprar Joan Clos, que la va aplicar als districtes, perquè aquest regateig només toca obra menor i de proximitat. I ara també, encara que altres ciutats van anar més a fons: Gràcia discutia 150.000 euros; l’Eixample, 500.000. I sempre sobre temes fitats pels cinc eixos sobre els quals pivota el Pla d’Acció Municipal, que l’oposició tampoc va aprovar, i que ens dibuixen una ciutat guai, humana, càlida i… estancada. Una ciutat més per jugar que per treballar, excepte que sigui en “economia cooperativa, social i solidària”. Una ciutat que comparteix només la part dels barcelonins que se senten reflectits en la seva utopia amable, i que és el que dóna compte de la minoria del govern municipal.

Comença a ser urgent una discussió a fons del model de ciutat, perquè més enllà de desigualtats o abusos turístics a corregir, aquesta minoria de govern ens està portant, via decret, a un món de color pastel en el qual les paraules es pronuncien, però no signifiquen compromís. A l’Audiència pública es van sentir veus devotes, però no s’estava parlant de model, ni de números, sinó de què passa amb el que és meu. I hauríem de saber fins a quin punt el PSC comparteix aquest model, que s’allunya de la ciutat competitiva i innovadora, per centrar-se en la vida petita i domèstica dels barris.

La presència de Barcelona al món només té un apartat, el de la “justícia global”. Però tot pressupost és relatiu: són paraules, no acció. Aquest és expansiu –perquè es pot–, generós amb la cultura, opac en les inversions menudes i autodefinit a major glòria dels nous paradigmes polítics, inclosa la “perspectiva de gènere” en totes les partides. Benvinguda, però no sé si amb això traurem la ciutat endavant.

Patricia Gabancho és escriptora.