El que no mesura el PISA

A l’empara de l'eufòria que han causat els resultats de l’informe PISA a Catalunya, jo he tingut una experiència aquests dies que contradiu, sentint-ho molt, aquesta eufòria. Resulta que vaig anar, com és habitual en mi cada mes, a una botiga de cafè, als voltants de Santa Maria del Mar, a comprar la meva ració addictiva. D'adolescent em vaig inclinar per aquesta universal infusió, en detriment del, per a mi, insuls te. Una vegada a l'establiment, vaig observar que entre les classes de cafès que se m'oferien n’hi ha un que va cridar poderosament la meva atenció. Un cafè que es diu Balzac. Li vaig dir a la dependenta que m'atenia si ella sabia per què aquest cafè es deia així. La noia, amb tota la simpatia de la que era capaç, em va dir que ara mateix no sabia dir-m'ho.

En realitat la noia el que no sabia no era per què algú li va posar al cafè Balzac, dolorosament no sabia qui era Balzac. Per tractar de sortir del pas, em va assenyalar l'amo de l'establiment, que traginava per allà. Com si fóssim amics d'anys, els dos vam enunciar el nom de l'escriptor francès gairebé a l'uníson. Amb els cafès que es va prendre aquest senyor, quin homenatge millor se li podia fer, em va dir instantàniament. Vostè sap que Balzac els negocis que emprenia li solien sortir fatal, li vaig comentar amb la prejudicial convicció que no ho sabria. Esclar, va contestar rabent, com si hagués estat esperant el meu comentari, per això va haver de casar-se amb aquella comtessa russa que el va ajudar a eixugar els deutes i els estrepitosos fracassos empresarials.

Mentre parlava amb ell, em vaig recordar d'una discoteca situada al carrer Balmes (no sé si encara existeix) anomenada Metamorfosis, i em vaig preguntar si el seu amo també seria un entès en Franz Kafka. O en Ovidi, que, potser, també.

L’informe PISA diu que tot va bé a Espanya. I que Catalunya està una mica per sobre seu. També ens diu el famós referent de l'educació mundial que a Espanya punxen la ciència i les matemàtiques, encara que creix la lectura. Jo tinc el meu propi informe PISA. I aquest em diu contínuament, com em va passar a la botiga de cafè, que la gent jove segueix tenint immensos oceans d'ignorància en cultura general. I ja no dic en cultura literària i científica, que no dissimulen la llista de llibres i temes obligatoris que els infligeixen a les aules. No fa gaire també vaig poder comprovar in situ com un jove francès desconeixia absolutament no només l'existència de les novel·les que protagonitza el cèlebre comissari Maigret, sinó que ignorava, amb traïdorenca absència de remordiment, l'existència de Georges Simenon.

El meu particular radar PISA rastreja lluny dels centres docents. (M’agradaria saber, o no saber, quins resultats obtindria si rastregés les sales de mestres). El meu radar PISA es cola per aquests intersticis de la societat que mai seran objecte de cap anàlisi estadística o quantitativa. El meu PISA amb prou feines s'acontenta quan veu gent llegint als metros perquè comprova que cada vegada són menys. Fins i tot el meu PISA descobreix amb por que ni tan sols a les biblioteques la gent llegeix llibres, amb prou feines detecta gent gran llegint revistes i diaris esportius, usuaris demanant en préstec CD i estudiants preparant els seus exàmens.

Ara mateix no sabria com afrontar aquest greu problema, si tingués la responsabilitat d'ajudar a pal·liar-lo. No sabria com fer-ho perquè una noia (o un noi) que va estudiar fins a l’ESO, no em mirés espantada de només sentir el nom del vell Balzac. Molt em temo que aquesta situació té poc a veure amb els plans d'estudi o les diferents i alternes lleis d'educació que proliferen amb tant dispendi en el nostre entorn, es digui Espanya o Catalunya.

Tinc una teoria sobre la lectura que segurament ningú compartirà. Descobrir la lectura, com descobrir l'afició a l'ornitologia o la passió pels immensos misteris que el cel ens reserva o la furiosa matèria dels forats negres o els nombres imaginaris, és un miracle que et frega o no. Sóc conscient que la meva teoria podria ser amonestada per voluntarista, però també estic segur que una cosa que no mesura cap informe PISA és la curiositat, l'amor a saber, a llegir i a conèixer. En una paraula, com es mesura aquest do de l'autoaprenentatge i del coneixement no reglat, independentment que siguis professor universitari o amo d'una botiga de cafè?

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.