El laberint sobre l’art de Sixena

Als jutjats de primera instància número 1 i 2 d’Osca, a petició de la Comunitat d’Aragó i de l’Ajuntament de Villanueva de Sixena, es tramiten els dos processos contra la Generalitat i el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), amb sentències de l’abril del 2015 i el juliol del 2016, que condemnen, en la primera, a tornar les obres d’art comprades per la Generalitat i el MNAC el 1983, 1992 i 1994 a l’Ordre de Sant Joan del monestir de Sixena i, en la segona, s’ordenava al MNAC restituir les pintures murals de la sala capitular d’aquest monestir declarant extingida la precària tinença sobre les aquestes pel museu.

En el primer procés, l’11 de juny del 2015, es va acordar l’execució provisional sobre els objectes, mentre que en el segon, el 24 d’octubre, es va decidir aquesta execució condicionant-ne l’efectivitat al compliment de certs requisits que mereixen ser qualificats de prudents.

Entre els aspectes discutibles d’aquestes resolucions, a les quals espera un llarg recorregut processal, destaquen: la legitimació de les administracions demandants quan no han estat mai propietàries dels béns, encara que no es pot defugir que el 2012 el Constitucional va declarar la prevalença de Catalunya sobre els béns en ser en el seu territori i complir una funció de preservació; l’atorgament de la titularitat a una persona juridicoreligiosa que no ho va sol·licitar mai i que va ser declarada en rebel·lia en el procés; el fet de no obligar a abonar el preu pagat pels béns i els interessos abans de tornar-los; la naturalesa contradictòria dels béns, qualificats d’immobles en resoldre’s la competència territorial en favor dels jutjats d’Osca, i de mobles en ordenar-se’n la devolució i la qualificació de precari de la tinença de les pintures murals per part del MNAC malgrat l’existència d’un contracte de dipòsit.

No està acreditat que la condició d’“aragoneses de tota la vida” de les magistrades n’afectés la imparcialitat, però no és impensable suposar que aquests processos, decidits en un escenari històric ben conegut, no s’hagin vist afectats per això encara que sigui sense concurrència de la mateixa voluntat.

Així, sembla que seria oportú reflexionar sobre l’execució provisional acordada dictada en aquells processos, especialment, en el tramitat en el Jutjat número 1 d’Osca, més radical i per trobar-se en un estat més avançat de tramitació.

L’esperit d’una execució provisional, com l’acordada pel Jutjat número 1, no és cap altre que evitar el risc que es frustri el que s’ha acordat per sentència, una cosa que sembla que no existeix ja que es tracta de béns dipositats en museus públics la custòdia dels quals va a càrrec de la Generalitat i el MNAC.

Les mesures adoptades han de ser conformes al sentit de la norma i subjectes al principi de proporcionalitat, com seria suavitzar l’ordre de devolució per una altra per la qual se’n manés la guarda i custòdia a Catalunya en concepte de dipòsit sota el control compartit del jutjat d’Osca. Amb aquesta fórmula els drets dels demandants quedarien sans i estalvis. Tot serien beneficis i alleujaria la tensió actual. Si una part de l’esforç fet servir en els enfrontaments es fes servir en la concòrdia, sense renúncia essencial, això seria una altra història. En l’interregne, l’Audiència Provincial d’Osca podria resoldre l’apel·lació pendent en el primer procés des del 2015. A Barcelona, l’Audiència, amb una càrrega anual d’apel·lacions superior a la d’Osca, triga al voltant d’un any per dictar sentència. Qui tingui orelles que hi senti.

Ángel García Fontanet és magistrat jubilat.