Diumenge de secessió

Els europeus afronten una cadena de cites electorals, que va començar amb el Brexit i culminarà a Alemanya, que poden decidir el futur d’Europa. La ciutadania desconfia de les elits i quan expressa el descontentament se l’acusa de populisme, una paraula tan ambigua com connotada, que conté un menyspreu manifest per l’opinió popular. Les elits desconfien dels ciutadans fins al punt que l’última moda en la ciència política és la “doctrina dels experts”, que aconsella que les democràcies “reforcin la dimensió aristocràtica en detriment de la popular”.

Acusar els populismes dels problemes d’Europa és una feble coartada, per la senzilla raó que han estat efecte abans de convertir-se en causa. I si l’extrema dreta és avui un problema és per la pèssima gestió dels anys nihilistes, la crisi i les seves conseqüències. Culpabilitzar el populisme de les nostres desgràcies és una manera d’eludir les responsabilitats dels qui han estat governant Europa els últims anys. Insistir que no es pot fer cap altra política que la que s’ha fet difícilment conquerirà adhesions. I respondre al malestar ciutadà posant en dubte la seva capacitat de paraula no contribueix ni a la salut de la democràcia ni a la contenció dels populismes.

Àustria i Itàlia són les dues pròximes cites d’aquesta cursa electoral per etapes. Els austríacs tornaran a escollir president entre el candidat dels verds Alexander Van de Bellen, elegit el maig en unes eleccions impugnades per irregularitats en el vot per correu, i l’ultradretà Norbert Hoffer, preferit a les enquestes. La filiació dels dos aspirants explica el fracàs dels partits tradicionals, aquests que pensen que acusant els populistes blanquegen els seus errors. De moment, l’electorat no els indulta.

Davant d’aquestes eleccions l’expresident socialdemòcrata Heinz Fischer ha dit dues coses que em semblen òbvies, però que cal subratllar perquè part dels problemes d’Europa vénen de la resistència de voler veure el que és evident. La primera és que la insatisfacció amb les elits no deixa de créixer a tot el continent. La segona, que la democràcia no és indestructible. Relacionant aquests dos enunciats ens podem preguntar si la manera de defensar Europa és amb la bunquerització de les elits, és a dir, apel·lant la dictadura dels experts i declarant el poble ignorant, que és el que, més o menys subliminarment, emana cada dia dels discursos dels vells partits que viuen en la malenconia del corporativisme bipartidista, del qual tants ciutadans se senten exclosos.

Però a aquestes afirmacions de sentit comú de Heinz Fischer m’agradaria afegir-ne dues més. Primera, qualsevol pas endavant de l’extrema dreta és un avenç en la destrucció d’Europa. Segona, no hem d’oblidar que el matrimoni capitalisme-democràcia és ocasional, perquè està demostrat que el capitalisme no necessita la democràcia per viure (vegeu la Xina o Rússia).

Els progressos de l’extrema dreta no són atribuïbles a aquesta sola. Quan els partits de la dreta tradicional n’assumeixen l’agenda no fan més que reforçar-la i continuar debilitant la cultura democràtica europea. I l’evolució cap a l’autoritarisme, ja sigui per la via del comunitarisme conservador ja sigui per la via de l’aristocràcia dels experts, són les dues opcions alternatives de les quals el capitalisme disposa si la democràcia liberal tremola.

El que es juga a Itàlia pot tenir efectes semblants per a la cohesió d’Europa, però el context polític és completament diferent de l’austríac. Tot arrenca d’un caprici. Mateo Renzi, massa content d’haver-se conegut, que apel·la l’etern argument de la inestabilitat de la política italiana, va dissenyar una reforma constitucional a la seva mida que és un autèntic nyap: prioritza el partit que tregui més del 40% de vots amb el 55% d’escons, és a dir, falseja descaradament la representació democràtica per reforçar el poder executiu, recentralitza l’Estat i s’inventa un estrany senat corporativista. Tant és així que davant de l’allau de crítiques, Renzi ha hagut de convertir el referèndum en un plebiscit. Si el perd, diumenge cap a casa.

Fa un mes i mig, a Barcelona, Joseph Stiglitz va dir que abans del 2020 dos països més podrien abandonar Europa. Diumenge potser aquesta hipòtesi tindrà dos candidats: Àustria i Itàlia.