Universitaris irreformables

No es veuen per definició, ja que són l'obra viva de les universitats públiques de Catalunya, la seva carena. Amb quaranta desesperançats anys i pel sou intranquil d'un becari, els nostres professors no permanents ensenyen, investiguen i gestionen el dia a dia dels centres d'ensenyament superior, fan que no s’enfonsin. El sistema universitari espanyol –incloent-hi el català– va créixer amb desmesura en l'últim terç del segle XX, però va començar a declinar ja abans que s’acabés, quan les xifres demogràfiques de joves en edat d'estudiar a la universitat van començar a disminuir: a Catalunya vam passar de 700.000 a mitjan noranta a uns 500.000 avui. Les universitats, però, irreformables, van mirar cap a una altra banda.

Un segon factor de decadència va ser la crisi immobiliària i financera del 2008 i la seva gestió, caracteritzada per les retallades lineals, no qualitatives. No va haver-hi cap ERO a les universitats catalanes i ara els professors desesperançats paguen pels altres. Un tercer factor ha estat el desenvolupament tecnològic. Això és crucial, ja que l’obstacle més gran a les reformes passa per la canonització de la resistència al canvi tecnològic, a la globalització. Falten graduats en STEM (acrònim en anglès de ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques) i, sobretot, els que combinen dos graus, potser de tres anys cadascun.

De vegades, la resistència es vol fonamentar en la necessitat de les humanitats, però és una objecció no sincera: uns no volen reconèixer que és molt complicat ensenyar història de l'art europeu sense saber dibuixar en diverses modalitats de perspectiva. D’altres no volen veure que part del problema dels ensenyaments de lletres té a veure amb el fet que la meritòria Escola d'Escriptura del Ateneu Barcelonès està plena a vessar, però les universitats són rígides a l'hora d'ensenyar a escriure en els graus. Jo mateix trobo resistències quan, en lloc de posar exàmens, utilitzo un test i deixo que els alumnes redactin i defensin un treball sobre una qüestió jurídica, una cosa molt més reveladora del talent que tres respostes sobre un temari memoritzat.

Els universitaris irreformables dirigeixen les seves crítiques a les millors coses del sistema català. Detesten l'excel·lència, per elitista, i han iniciat una campanya en contra dels seus punts febles. Cal que quedi clar que la peça central del sistema català, el programa Icrea, iniciat el 2001 per Andreu Mas-Colell, està fora de l'abast dels irreformables: el programa descansa en dos pilars, un dirigit a la captació d'investigadors excel·lents (com Neus Sabaté, física) i un altre a premiar professors de primer nivell (200.000 euros en cinc anys que es reparteixen entre la universitat i el guardonat, per exemple, Manuel García-Carpintero, filòsof).

Són ja uns 250 investigadors Icrea, i han canviat el mapa de la Catalunya científica al món. Ara se'ns veu més que fa quinze anys. Ningú gosa criticar la Icrea obertament. Encara, no. El mateix val per a les grans infraestructures d'investigació, admirables centres desconeguts i, en diversos casos, compartits amb l’Estat. Proveu-ho: l’ALBA , el CNAG i el BSC.

Les crítiques s'acarnissen amb el pla Serra Húnter, el qual es proposa haver incorporat 500 nous professors d'excel·lència el 2020 a les set universitats públiques catalanes. Se censura perquè descansa en la figura del professor contractat, defugint-ne la funcionarització. Però és una qüestió de nivells: els superiors tenen contracte indefinit. Altres crítiques eren predictibles: el sistema Serra Húnter és molt burocràtic, ja que els candidats necessiten haver-se acreditat davant una agència avaluadora per participar després en un concurs que es divideix en dues fases. La primera és eliminatòria per raons de mèrit i només la segona és pública. Qualsevol advocat sap que un sistema així produeix litigis, ja que els eliminats no s’arrisquen gens si porten el seu cas als tribunals. Afegiu-hi que preval només l'anglès com a llengua franca. En el seu conjunt, però, la iniciativa supera el grau de qualitat i, sobretot, d'honestedat, de la cooptació tradicional.

Els irreformables posen finalment l'accent en el fet que tot el sistema és exogen a les universitats, les té poc en compte, les buida de poder. És cert, però reformar des de dins una universitat en un país postcatòlic del sud d'Europa és com reformar un orde monàstic: sempre ha estat molt millor sortir de l'orde i fundar-ne un de reformat fora. Per evitar-ho caldria reestructurar ensenyaments, fusionar departaments i revisar cada cinc anys la seva composició. Uns a l'alça i d’altres a la baixa.

Pablo Salvador Coderch és catedràtic de Dret Civil de la UPF.