Barenboim i el seu estrany piano

Mai deixa de sorprendre, Daniel Barenboim. Feia deu anys que no oferia un recital en solitari al Palau i, en el seu retorn al temple modernista, el carismàtic músic argentí va afegir al plaer del retrobament un curiós regal; veure'l en acció tocant el nou piano dissenyat i encarregat per ell mateix i construït pel fabricant belga Chris Maene, especialista en la reconstrucció d'instruments històrics, amb el suport de la firma Steinway & Sons. Curiós i estrany piano que, sent novíssim sona de vegades com un piano vell una mica cridaner. Però el que importa és la música i Barenboim va posar el públic dempeus amb un Liszt memorable.

La visita del cèlebre pianista i director ha portat sort al nou cicle BCN Clàssics, que, després d'un començament tebi, s'ha apuntat el primer gran èxit de públic en la seva primera temporada al Palau. Després dels recitals del dimecres a Saragossa i el dijous a Barcelona, Barenboim i el seu estrany piano es presenten el diumenge a l'Auditori Nacional de Madrid, a la temporada d'Ibermúsica.

Daniel Barenboim

El carisma de l'intèrpret va marcar la vetllada molt més que la novetat del flamant piano Barenboim-Maene, que recupera la sonoritat més càlida i directa dels instruments anteriors al 1875; de fet, la clau de l'èxit va recaure en la fogositat de la seva interpretació.

La vetllada va començar una miqueta freda, amb una primera part consagrada a Franz Schubert —va tocar les Sonates núm. 9 en si major, D. 575 i núm. 18 en sol major, D. 894— en la qual es va gaudir d'una claredat de les veus més bona i del fraseig delicat de l'artista, que va mantenir el temperament fins i tot quan es van notar els sorolls i la tos de part del públic.

La temperatura del recital va anar in crescendo i, després d'una captivadora interpretació de la Balada núm.1 en sol menor, op. 23, de Fryderyk Chopin, va arribar la felicitat amb dues pàgines de Franz Liszt —Funeráilles i el trepidant Vals Mephisto núm. 1— que van sonar amb matisos i colors desbordants.

De fet, el so de Liszt va inspirar la creació del nou instrument. Des que va tocar a Siena, fa cinc anys, el piano reconstruït de Liszt, el músic argentí persegueix un somni que ha fet realitat l'artesà Chris Maene: obtenir en un instrument nou la claredat, transparència i calidesa del so antic dels pianos anteriors al 1875, sense renunciar als avançaments dels instruments més moderns. Però el somni sonor exigeix el peatge de repensar la digitació i l'ús del pedal per evitar distorsions i errors.

La principal novetat del piano és que recupera l'antiga disposició de les cordes en paral·lel, en comptes de les cordes creuades habituals en un piano de cua modern. Amb aquesta disposició, i altres canvis tècnics, la varietat de colors i les diferències de registres permeten jugar amb una sonoritat més realista i contrastada, però l'acció en tocar és més immediata i exigeix molta cautela per no distorsionar el so més agut. Potser és només qüestió de temps i pràctica: de moment, el geni interpretatiu de Barenboim va vèncer els obstacles i va fer el que millor sap fer: música amb l'art dels grans mestres.