Història de dues gramàtiques

El passat 29 de setembre el ple de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va ratificar l’esperada Gramàtica de la llengua catalana(GIEC), la primera gramàtica normativa institucional i l’obra que completa la trilogia de què ha de disposar qualsevol llengua de cultura, juntament amb el diccionari (2007) i l’ortografia, ja aprovada i a l’espera de publicació.

Gairebé cent anys després de la primera Gramàtica catalana de Pompeu Fabra, de 1918, amb l’etiqueta de normativa —tot i no ser-ho realment—, les dues obres contrasten en un primer cop d’ull, tant per la magnitud (sintètica la fabriana, exhaustiva la institucional) com pels processos d’elaboració i els principis que guien tots dos textos. Així com l’any 1918 les urgències de la societat catalana van portar a la fixació de principis normatius bàsics que permetessin el desenvolupament homogeni del codi escrit, amb la GIEC l’Institut es dota d’una eina que supera la cotilla de la normativa per establir uns nous paràmetres de la correcció lingüística a partir de la completa descripció de la llengua.

La gramàtica es modernitza i es projecta al segle XXI, però ara falta saber si l’usuari de la llengua, en general insegur pel pes que tradicionalment s’ha donat a la norma, serà prou madur per assimilar una proposta que flexibilitza les intruccions i que, en bona mesura, relega al seu criteri l’ús d’unes formes o unes altres. Algunes de les novetats poden intranquil·litzar més d’un.

L'autoria

1918. Pompeu Fabra (Vila de Gràcia, 1868) escriu la Gramàtica catalana de 1918 a l’edat de 50 anys, en un moment de maduresa vital i intel·lectual que dona solidesa i confereix respecte a la seva obra. Era, en aquells moments, l’única persona capaç d’afrontar el repte de construir una gramàtica (i, de fet, de codificar una llengua), i potser, després d’ell, es poden comptar amb els dits d’una mà els lingüistes capaços de fer-ho. Ja va sobresortir a l’edat de 23 anys amb les seves propostes per a la campanya de L’Avenç i era l’autor de nombrosos tractats i estudis previs (com veurem un d’ells, de 1912, decisiu). La fundació de l’IEC el 1907 i de la Secció Filològica el 1911 va donar embranzida a la seva tasca, primer participant en l’elaboració de les Normes ortogràfiques de 1913 i després, de manera més autònoma (per no dir pel seu compte), amb les modificacions introduïdes en la que seria la seva primera obra de caràcter normatiu, el Diccionari ortogràfic de 1917. Així, l’any 1918 Fabra s’embarca en dos projectes que acabarien donant-li (més) notorietat: l’esmentada Gramàtica catalana i el Curs mitjà, una gramàtica bàsica per a escolars que gaudiria de gran popularitat i que reflecteix la importància que, per a ell, tenia traslladar la llengua a l’escola.

2016. Ja no són temps d’èpica en què un lingüista afrontava en solitari una feina colossal. Cent anys de tradició gramatical en llengua catalana, l’abundància d’estudis lingüístics i l’eclosió de les noves tecnologies han fet que, avui dia, l’elaboració d’una gramàtica sigui una feina conjunta, en un esforç que ultrapassa la suma del talent individual per obtenir el fruit d’un talent col·lectiu. Lluny queda la gramàtica del Mestre quant a elaboració i metodologia, per bé que ningú pugui dir que s’ha “matat el pare” i l’herència de Fabra és ben present. Els treballs de la nova gramàtica van arrencar als anys noranta sota la direcció de Joan A. Argente, el qual va ser rellevat per Joan Solà, i en l’última etapa n’han assumit el pilotatge Gemma Rigau i Manuel Pérez Saldanya, com a presidenta de la Comissió de Gramàtica i director de l’Oficina de Gramàtica, respectivament. Hi han participat, com a membres de l’esmentada comissió, noms com Antoni M. Badia i Margarit, Jordi Carbonell, Albert Jané o Isidor Marí, els treballs dels quals han estat compartits per experts externs que han actuat d’assessors puntuals, com ara Joan Costa, Jordi Ginebra, Neus Nogué i, especialment, Josep Ruaix.

1918. Fabra planteja per a la seva gramàtica de 1918 un tractat eminentment essencial. Després d’haver escrit l’any 1912 el que és, segons molts estudiosos (així ho diu Joan Coromines en el prefaci de la Gramàtica de 1956), el més exhaustiu i complet treball gramatical de la seva producció (la Gramática de la lengua catalana, escrita en castellà amb el pretext de fer conèixer la llengua catalana als castellans, tot i que, amb sornegueria, ell mateix apunta que “contados serán los españoles que sientan deseos de conocer un idioma que es hablado por más de tres millones y medio de espaloñes”), Fabra fa un esforç de síntesi per elaborar una gramàtica essencial que reduiria aquella obra de 480 pàgines a només 135, en les quals fixa qüestions bàsiques de pronunciació, de flexió nominal o adjectiva o del sistema de pronoms febles, entre altres, mentre que n’aparca de menys urgents. La història no ha arribat a dilucidar mai si allò va ser un encàrrec de la Secció Filològica o bé si l’autor la va oferir a l’entitat, però al capdavall això poc importa. La bona acollida de la gramàtica va ser immediata i es va arribar fins a les set edicions, amb un tiratge conjunt de 25.000 exemplars.

2016. Si alguna cosa caracteritza la GIEC és el seu afany d’exhaustivitat, visible amb un primer cop d’ull davant d’un volum de més de 1.400 pàgines que la fa destinada per al lector expert i no tant per a l’usuari corrent. Potser, en aquest aspecte, aquesta gramàtica hauria de ser comparada a aquella de Fabra de 1912, en tant que estableix els marges de tot allò que és possible en la llengua (“una gramàtica constitueix la representació d’un model de llengua, és a dir, [...]d’allò que ha de ser una llengua”, en paraules de M. Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica al pròleg de l’obra), a l’espera, per dir-ho així, d’una vulgata que actuï de gramàtica essencial i que tingui com a destinatari l’usuari mitjà. L’única concessió de la GIEC a la simplificació ha estat la publicació en un volum a part de la nova ortografia, prevista per al primer trimestre del 2017. La nova gramàtica, doncs, és el compendi més complet fins ara de la descripció de la llengua, amb permís de la Gramàtica del català contemporani, la monumental obra dirigida per Joan Solà que va veure la llum l’any 2008.

El caràcter normatiu

1918. Ningú ho diria, però el caràcter normatiu no ha estat mai reconegut explícitament a la gramàtica de Fabra. Com ha estudiat Xavier Rofes bussejant en les actes de la Filològica, no consta enlloc que la institució atorgués a l’obra de 1918 el caràcter de gramàtica normativa, tota una paradoxa si tenim en compte el grau de seguiment i respecte que ha suscitat. Com s’ho va fer, doncs, el Mestre, per congriar adhesions que arriben fins als nostres dies? Potser va ser pel prestigi que ja havia obtingut l’autor des de la campanya de L’Avenç i el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, o potser per la impaciència de la societat catalana de disposar (per fi!) d’una obra normativa, o potser, perquè no dir-ho, per la modèstia amb què prescrivia les solucions i que donaven a la seva obra més l’aparença d’un text descriptiu amb amablesindicacions que no pas la d’una gramàtica taxativa, el que Bonet anomena un “sistema de prescripcions normatives”. És coneguda, així, la modulació amb què Fabra desgranava la normativa, amb expressions de l’estil “sembla permissible”, “cal evitar”, “cal donar preferència”, “és en general preferible” o “caldria potser intentar”.

2016. Tal com l’IEC ha evitat proclamar que la gramàtica de Fabra era normativa, també ara eludeix atribuir a la GIEC un caràcter normatiu o, en tot cas, associa explícitament aquest caràcter a la descripció de la llengua. L’objectiu, ara, no és tant definir el que es coneix com a model de llengua (sobretot escrita) i determinar què hi és correcte i què no, com descriure tota la llengua, i deixar que siguin altres criteris, sobretot l’adequació al registre i a la varietat dialectal, el que dictamini què és apropiat o no en un determinat text per mitjà del que Cabré anomena “una certa destresa interpretativa”. L’àmbit, doncs, del que és normatiu amplia el focus sobre tot el que és català (de la norma a la llengua), amb una atenció especial a la diferent gradació que pot experimentar la tipologia textual en funció del grau de formalitat. És aquest un fidel reflex del salt que representen cent anys en la vida d’una llengua, en tant que, si abans calia bastir un model de llengua que donés resposta a les necessitats formals de disposar d’un codi escrit, ara cal, a més d’apuntalar aquest model, obrir-lo a la diversitat de suports textuals, especialment resultants dels mitjans de comunicació audiovisuals.

El pes de la sintaxi

1918. El punt més feble de la Gramàtica catalana de Fabra ha estat sempre la sintaxi, per motius diversos, entre ells la voluntat d’incidir en els aspectes més urgents i específics (en aquell moment, ortografia, morfologia i pronúncia) i, sobretot, d’emprendre la descastellanització de la llengua. Com ha estudiat Sebastià Bonet, a la Gramática de la lengua catalana de 1912 (base de la de 1918) Fabra va abordar específicament els fenòmens sintàctics interferits del castellà, en una mena de “sintaxi diferencial” que deixava sense tractar aquells aspectes coincidents en totes dues llengües que podien resultar elementals per a un usuari mínimament format en castellà, com ara quan, en la gramàtica del 1918, omet la distinció entre oracions relatives i especificatives perquè la considera sabuda. Fabra planteja doncs la sistematització d’aspectes com el complement directe preposicional, la caiguda de la preposició o l’ús de per i per a, mentre que no va dedicar una sola línia a la sintaxi dels verbs ser, estar i haver-hi.

2016. La gramàtica de l’IEC sembla voler rescabalar-nos del buit tradicional que ha afectat la sintaxi, en dedicar-hi fins a 23 capítols (per cinc de fonètica i fonologia i set de morfologia) al llarg de més de 800 pàgines. Hi ha, doncs, la voluntat de bastir un discurs propi i complet, d’autèntica gramàtica de nou encuny, que no dona coses per sabudes perquè siguin conegudes d’una altra llengua i que revela una evolució sobre la valoració de la llengua concordant amb l’evolució dels estudis lingüístics, sobretot a partir de la segona meitat del segle XX: si bé els aspectes més coneguts i compartits de la llengua —ortografia i lèxic— són els més evidents i aparentment més necessaris a l’usuari mitjà, és la sintaxi el factor més transcendent, en tant que és estructura i fonament de tot el codi gramatical. Així, més enllà d’incidir en les clàssiques “qüestions controvertides de sintaxi”, la gramàtica suposa un tractat complet de tota la sintaxi d’una llengua, des de cadascuna de les categories gramaticals fins a l’anàlisi exhaustiva de l’oració complexa.

El paper dels dialectes

1918. El moment històric i la urgència normativitzadora condiciona el paper que Fabra atorga als dialectes en la seva obra. És sabut que Fabra, influït pel grup de L’Avenç, que atorgava tota la preponderància al català oriental com a model per a la llengua escrita, va partir d’una preferència per aquesta modalitat, per bé que la va matisar per bastir un sistema en el qual s’hi pogués trobar còmode tot el domini lingüístic. És el que es coneix com model composicional, pel qual algunes solucions, en aquell moment sobretot ortogràfiques, eren resultat d’estendre realitzacions que, de fet, eren dialectals però que, en virtut del model de llengua unitària, podien ser assumides per la resta del domini. És per això que el català oriental va acceptar, en contra de la pròpia tradició escrita, les terminacions del plural en -es, tal com s’ha consolidat l’alternança entre b i v per al mateix so perquè en els parlars balears i valencians es realitza la v fricativa. Ara bé, la voluntat de Fabra no és construir una gramàtica que reculli i sistematitzi la variació geogràfica, ni tampoc fer-ne la descripció, sinó recórrer a aquesta variació quan la seva aportació sigui decisiva en l’establiment de la normativa.

2016. Definit per Fabra el model de llengua unitari, sembla que la GIEC tingui la necessitat de recordar que n’és responsable, com si l’exhaustivitat en la descripció lingüística hagi esdevingut l’estratègia per emparar tot el domini lingüístic. No caldria recordar-ho, és clar, però no és casualitat que l’elaboració de la gramàtica hagi coincidit amb la fundació i els treballs de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i es diria que la nova obra no deixa cap coartada a l’usuari que se’n vulgui desmarcar. D’aquesta manera, la variació geogràfica no tan sols forma part del model composicional que va construir la gramàtica fa cent anys, sinó que ara és necessari explicar-la, detallar-la, incloure aquesta variació dintre del ventall de recursos de què la llengua disposa i sovint donar més d’una possibilitat segons el dialecte, tot buscant flexibilitzar la norma a través de la tria. Potser el cas més emblemàtic d’aquest tret sigui la inclusió dins la gramàtica, i per tant de l’aval normatiu, de l’expressió de les hores amb l’escreix (les tres i quart, les dues i mitja) en el valencià i balear, una possibilitat que ja ha encès les ires dels que consideren que aquesta fórmula és interferida pel castellà.