Unicef produeix un documental sobre els camps de refugiats a l’Iraq

Unicef Catalunya està en plena campanya per recaptar fons per als nens que es troben en situacions d'emergència. I una de les emergències més dramàtiques es viu amb els desplaçats per la guerra de Síria i dels territoris on l’Estat Islàmic ha implantat el terror. Unicef va proposar al periodista Josep Cuní que els ajudés. I Cuní va acceptar realitzar un documental que, des de la seva pròpia mirada, donés a conèixer una tasca tan monumental com desconeguda: acollir aquest enorme èxode. El film, produït per Unicef, es titula Els innocents de les guerres. Van ser, explica el periodista, cinc dies a l'Iraq el passat mes d'octubre i van visitar quatre camps. Instal·lacions com la de Debaga, construïda per acollir 5.000 refugiats i que n’ha rebut més de 35.000.

Alguns camps que es van obrir provisionalment per donar una sortida a un problema humanitari s'estan convertint en ciutats barraca on Unicef ofereix als seus habitants recer i el menjar, a més d'una escola als menors. “A banda del drama personal, el més terrible és que no sembla que hi hagi solució. Els sirians no saben amb certesa de quina guerra fugen. És una situació que corre el perill d'enquistar-se. Ja ho està”. En algunes d'aquestes barraques es veuen parabòliques, i el futbol, amb nanos que porten la samarreta del Madrid o del Barça, també ha arribat a aquests llocs. “Això sí, juguen a futbol descalços i amb pedres”.

A l'Iraq, segons dades d’Unicef, 4,7 milions de nens necessiten assistència humanitària urgent. Una atenció que reben els que són acollits en aquests camps, però no altres famílies que prefereixen refugiar-se en edificis abandonats a mig construir. Això passa a Irbil, la capital del Kurdistan iraquià, i es veu al documental. Encara que sembli impensable, en un determinat moment, “va haver-hi una bombolla immobiliària, però l'evolució de la guerra i el terrorisme islàmic ho va parar novament tot i només queda l'esquelet de diversos edificis que havien de ser la nova Irbil”. En aquest ciment, sense habitacions, hi viuen les famílies que, segons diuen, tenen el permís del propietari a canvi de vigilar-li la propietat. “Vigilar què”, es pregunta Cuní, “si no hi ha res. He arribat a pensar que algun d'aquests propietaris els han cobrat un lloguer per deixar-los estar entre runes”. La gent d’Unicef els visita i controla, però no pot obligar-los a entrar en un camp. Una entrada que, per motius de seguretat, al mateix Cuní li sembla l'entrada a un camp de concentració. Els homes són separats de la resta de familiars i reclosos fins que es verifica la seva identitat per evitar la infiltració de terroristes.

Els grans protagonistes del documental són els nens, jugant, a l'escola, amb els seus pares. “Estan atesos, però arrosseguen el trauma de la guerra. Hi ha violència en els seus jocs. Juguen a la guerra! Un dia vaig fer la foto d'un nen que ens va estar seguint una hora i mitja i en tota aquesta estona va ser impossible veure’l somriure”.