Trampejant i posant trampes

Dimecres

Sloterdijk explica que el creixement vertical de l’home depèn d’una doble pràctica: ascetisme i acrobàcia.

La lliçó és suggeridora: davant la golafreria bulímica i la por a caure de cara, que són els trets característics d’un món desorientat, cal entrenar-se. Al mal dels temps hi sobreviurà qui hagi perfeccionat l’agilitat de l’equilibrista i l’art de renunciar.

Dijous

Segons Emerson, que esperava de l’intel·lectual totes les coses heroiques i incòmodes, les concentracions i les renúncies que constitueixen la vida noble, Shakespeare és l’única persona de tota la història que ens resulta veritablement coneguda. “Les dolçors i els terrors de la destinació humana es reflecteixen en el seu esperit amb la mateixa veritat”.

Divendres

Els enigmes de la tragèdia romanen. Per més que la producció industrial i falsària de ficcions, discursos, relats, doctrines i il·lusions s’acceleri en el tram final del nostre cicle històric. En aquest epíleg, en el qual la societat malviu narcotitzada per les imatges il·lusòries que produeix la indústria de l’entreteniment, la cultura és la maquinària ansiolítica d’una població angoixada.

Dissabte

És probable que ningú entengui res, però Piglia insisteix en la necessitat d’escriure una història invisible de les maneres de llegir. L’autor argentí trastorna la persuasió contemporània, la desplaça, la inverteix i la nega en un gest subversiu que hem de desxifrar. Piglia recorda la misteriosa intensitat que reconeixem en els lectors aliens al soroll del món. Llegeixen. Res els altera. Cap altre assumpte els importa. La noia que llegeix el seu llibre al tren i que aixeca el cap tot just un instant abans d’arribar a la seva destinació. Aquesta imatge conserva intacta la seva emoció.

Diumenge

Els successos de la vida quotidiana, els somnis i les lectures configuren la nostra memòria. Ningú arriba a estar segur d’on procedeixen els seus records. Com s’han nodrit, alterat o embullat. El parentiu entre el que hem viscut, somiat o llegit és d’una considerable vaguetat i aquesta confusió, cal reconèixer-ho, és la nostra veritable pàtria, el nostre origen. Ignorar que la personalitat, això que pomposament anomenem identitat, procedeix dels tres mons, donarà a la nostra existència una dimensió més maldestra. El lector que s’ha entrenat en la pràctica ascètica i acrobàtica ho sap. La lectura és un exercici de discerniment. L’art de llegir s’utilitzarà per desxifrar els embolics de la vida i el laberíntic garbuix dels somnis.

Dilluns

La ironia és la consciència lúcida d’una dificultat insalvable. Aquesta és una certesa, d’altra banda, antiquíssima. Per sobre de les decepcions pròpies de cada generació, tot ha succeït amb previsible regularitat i tot acaba convertit en un tour de force entre el sublim i el vulgar. No importa quines siguin les doctrines que aquestes formidables forces adopten per fer-se entendre.

Dimarts

D’una manera o una altra, els extrems del nostre ventall polític són sempre els mateixos: dissidència i credulitat. Els ciutadans dòcils consumeixen les mercaderies ofertes com a convicció: les celebren com si a ells mateixos se’ls hagués ocorregut. Les seves emocions coincideixen amb les dels seus líders i de vegades fins i tot adopten el seu aspecte. No trigarem a veure proliferar pentinats que imiten el tupè de Trump.

En la més allunyada antípoda, resisteixen els dissidents. Una resolta disposició d’ànim els distingeix: una feroç displicència. No creuen en res ni en ningú. No donen res per sabut i els sembla ridícula la facilitat amb què els seus contemporanis es presten a sostenir uns entabanadors, estafadors i falsificadors que només produeixen enrogiment.