Viatge a la fotografia de dos nòmades

“Si jo no vull parlar”. Per a una classe magistral, potser no és el començament esperat. No obstant això, en el cas de la fotògrafa Cristina García Rodero (Puertollano, 1949) sobren les paraules. Amb un World Press Photo (1993), premi Nacional de Fotografia el 1996, membre de l'Acadèmia de Belles Arts des del 2009, any en què va ingressar a l'agència Magnum —únic fotògraf espanyol a aconseguir-ho—, prefereix "ensenyar fotos", diu als que han acudit aquest dissabte a l'espai Laboral Ciudad de la Cultura de Gijón. La ciutat asturiana acull la XIII edició dels Encuentros Fotográficos, que reuneixen figures espanyoles de la imatge, joves talents i aficionats. En aquesta classe, García Rodero és “parella de fet” de Samuel Aranda, com diu el fotoperiodista (Santa Coloma de Gramenet, Barcelona, 1979), que també té un World Press Photo (2011) i un premi Ortega (2016).

García Rodero va centrar la seva intervenció, il·lustrada amb quatre audiovisuals, en els seus treballs sobre les festes populars espanyoles, del que va sortir l'imprescindible llibre Espanya oculta (1989), i Haití. Ella va explicar com des dels seus inicis va compatibilitzar la seva carrera com a docent amb la seva passió per la fotografia. "No vaig tenir formació, tot ha estat posar-hi energia". Una força que la va portar a recórrer “per les carreteres assassines”, durant 15 anys, els pobles espanyols a la recerca de festes, ritus, processons… “Era una Espanya que estava cridada a desaparèixer”.

La seva presència no passava inadvertida en aquells llocs oblidats, la prenien per venedora perquè portava una bossa gran... "O per puta, perquè em ficava als bars i parlava amb els homes”, recorda. “No existia la idea de reportera, el nostre treball era menyspreat perquè les festes s'associaven a Franco, i després amb les autonomies es van convertir en les arrels”. Així va recordar la primera vegada que no va tenir on dormir. “Va ser en un poble de Còrdova, Puente Genil. Em vaig estendre al terra a l'estació d'autobusos i em vaig tapar amb un mapa de carreteres”. Haití va ser el seu objectiu entre 1997-2004, a la recerca de la famosa trencada, escenari de rituals en els quals els fidels obstaculitzen en trànsit entre crits i balls.

Aranda va explicar com va arribar a la imatge a través de la seva implicació des de jove en qüestions socials, “fent fotos viscerals”. Grafiter, expulsat del col·legi i de l'institut, va començar retratant gitanos al degradat barri barceloní de Can Tunis. El conflicte palestí-israelià va ser el seu primer gran repte. “Vaig voler comprendre-ho i vaig anar a viure a la Franja de Gaza el 2003”. Allà va comprovar “la falta de control que hi ha sobre el teu treball quan et contracten agències". Testimoni dels conflictes de l'Iraq, l'Afganistan, el Líban… fins a la primavera àrab per The New York Times a partir de 2011. Aquest diari li dóna “mitjans i llibertat”, encara que reconeix que la relació amb els seus editors gràfics “és com amb una parella, de vegades bonica, i unes altres t'encabrones”. Amb un ofici “del qual no pot desconnectar”, li sembla “una falta de respecte" parlar de si afecta mentalment, "quan estàs fent fotos a gent que pateix molt”.

Interrogat sobre si serveix d'alguna cosa la seva professió, Aranda es va mostrar orgullós de “petits triomfs que ajuden a canviar coses”, com la instantània sobre l'ebola que va provocar que l'ambaixada dels EUA a Sierra Leone enviés ajuda en 48 hores. Potser per això manté la seva passió, perquè, com diu García Rodero: “Per fotografiar necessito emoció, si no la tinc, no disparo”.