Amagar els cabells

Això era fa prop de deu anys, li deien Mariam Shakebar, i una fotografia seua ocupava la primera pàgina a la premsa. Semblava una jove molt tranquil·la, conscient del paper que li havia tocat jugar, com a primera locutora de la televisió de Kabul després de tants anys sense tele, prohibida rigorosament pels talibans. I sobretot conscient del seu paper com a primera cara femenina visible després de cinc anys de cares obligadament tapades.

Però portava un mocador al cap: la cara de la jove serena no era ja un perill per a ningú, però els seus cabells sí. Com ha estat sempre, pels segles dels segles, per a les dones de més de mig món, inclòs el nostre: els cabells femenins són una mostra impúdica de llibertat, són una arma del sexe, són un niu de serps com el cap de la Gorgona, que petrifica qui el mira. A l’Horta de València, els anys cinquanta, les meues veïnes d’una certa edat no eixien de casa sense un mocador al cap, normalment negre; i, pels mateixos dies de la locutora de Kabul, en un despatx del Museu d’Etnologia, jo contemplava una foto ampliada de principis de segle XX. És una foto de la plaça del Mercat de València, i de les set o vuit dones que hi apareixen comprant o venent a les parades (era abans de construir l’edifici famós) cinc porten el cap cobert amb mocador.

Sense integrisme islàmic, sense doctrines radicals, sense predicadors fanàtics: simplement, les dones s’han cobert sempre el cap, a l’Índia, a Egipte, a Rússia, a Alemanya o al País Valencià. I tenim la memòria molt curta —però això és mal general— si pensem que la glòria dels cabells femenins ha estat sempre, a les terres d’Occident, tan lliure i democràtica com ara.

Si aquella jove de Kabul representava alguna cosa era la possibilitat, fins i tot en un país tan torturat pels fanàtics, amb doctrines que consideren crim punible qualsevol forma d’autonomia femenina, fins i tot allà semblava que corria una mica d’aire nou. Doncs no: l’aire que ha corregut després és molt vell i cada vegada més podrit. I ha arribat fins a nosaltres sota una forma perversa. No amb mocadors de cap com a part d’una indumentària tradicional, sinó amb una generació sencera de joves musulmanes que tornen (no continuen, sinó que tornen, quan moltes de les seues mares ho havien abandonat) a cobrir-se el cap sencer fins a deixar només visible una part de la cara. O a amagar la cara sencera, no només els cabells, i reclamar el dret a entrar en qualsevol espai públic cobertes amb aquesta presó tèxtil ambulant que només deixa veure els ulls, si els deixa. De portes endins ho fan en nom de la doctrina. De portes enfora, a Europa, en nom de la llibertat. Així, la trampa és perfecta, i pareix que funciona.