Abans que arribin els llops

Christopher Isherwood (Cheshire, Anglaterra, 1904 - Califòrnia, 1986) va arribar de jove a Berlín, expulsat de la universitat d’Oxford a causa de les seves idees marxistes. Tenia 25 anys, i la República de Weimar va ser un bon lloc per exercir la llibertat. Ben aviat es va adonar que l’ideal de l’home nou propagat pels nazis i els comunistes topava amb la seva homosexualitat. El 1933 va marxar de Berlín i, abans que comencés la guerra mundial, va emigrar als EUA.

El lustre que va passar a Berlín és cabdal en la seva obra. El protagonista de la seva novel·la Adéu a Berlín, publicada el 1939, dividida en sis capítols o sis relats amb continuïtat, és Christopher, clarament un àlter ego de l’autor, professor d’anglès, novel·lista inèdit, com l’Isherwood real. Herr Issyvo —com l’anomena un personatge— viu en una pensió, i ens parlarà de la gent que hi troba i dels qui coneix en els cafès-concert i en les sales de festes de la nit berlinesa, a més de la gent a qui fa classes d’anglès.

Adéu a Berlín, que el 1992 va traduir al català Jordi Arbonès, no és tant una narració de trama com de personatges. Un dels encerts és que el narrador (un narrador testimoni menys distant que el Nick Carraway d’El gran Gatsby, de Scott Fitzgerald, o el senyor Dowell d’El bon soldat, de Madox Ford...) jutja lleument el que veu i s’hi immisceix amb discreció. És l’amic homosexual de Sally Bowles, jove cantant anglesa, divertida, llesta, turmentada, egocèntrica, adorada (Truman Capote, amic d’Isherwood, es va inspirar en aquest personatge per fer la seva Holly Golightly d’Esmorzar a Tiffany’s), en el que segurament és el millor relat de la sèrie.

En aquesta línia també cal destacar el capítol Els Nowak, en què el narrador marxa a viure a la casa familiar d’un amic obrer alemany, Otto (un jove que anhela casar-se amb una dona de classe alta i alhora manté una vida social agitada). I també el darrer capítol —Diari berlinès, 1932-1933—, en què davant de la possible guerra civil entre comunistes i nazis, finalment resolta amb l’arribada de Hitler a la cancelleria, Christopher visita per darrer cop els cafès i locals que hem anat veient als capítols anteriors, ens explica les vicissituds dels seus coneguts —la majoria personatges en una estat de vida provisional, atzarós— i s’acomiada de la ciutat.

Dèiem que el grau de distància del narrador respecte dels fets és un dels encerts literaris. Aquesta neutralitat —discreció anglesa, diríem— s’esvaeix quan les notícies de la presa de posicions nazis sovintegen (s’esmenta la imminent prohibició per als jueus de seure als bancs dels parcs, la notícia que alguna família marxa del país, algunes detencions arbitràries de les SA...). Tot això enrareix la vitalitat que hem anat veient en la dispesera fraulein Schroeder, en el bàrman Bobby, en el jove anglès Peter, en l’hereva de bona família Natalia...

Avui tenim l’avantatge que coneixem els fets històrics posteriors a la novel·la, i notem que el títol Adéu a Berlín cobra un relleu polisèmic i quasi profètic. La pel·lícula Cabaret (1972), inspirada en aquesta obra, ens va mostrar també l’ambient d’una època de clarobscurs, en què els trasbalsos de la gran Història afectaven, com sol passar, de manera diversa els individus.

Les novel·les de Hans Fallada (que a casa nostra s’està traduint per primer, o bé l’està recuperant Edicions de 1984) i La banda de Berlín d’Ernst Haffner (que La Campana va portar als lectors d’aquí) són llibres dels darrers anys que s’han guanyat l’interès dels lectors i que coincideixen a reflectir els anys trenta a Alemanya. Aquesta novel·la de Christopher Isherwood visita el mateix període i completa aquest fris narratiu d’una de les èpoques més convulses del cor d’Europa, i ho fa també amb el marxamo de la bona literatura.