El CCCB, paradís del sexe i el plaer

El nonagenari Hugh Hefner, director i propietari de Playboy , ha vestit la major part de la seva vida, des del matí fins a la nit, batí. No ha hagut d’arreglar-se per anar a treballar perquè ha dirigit la seva revista i els seus negocis des del seu enorme llit giratori i tecnificat. Hi ha mantingut les seves reunions, concedit entrevistes, rebut les visites, hi ha menjat, hi ha dormit, s’hi ha drogat i, per descomptat, hi ha fet l’amor, de manera desenfrenada com se li suposa al fundador de l’empori playboy, tota una icona i defensor de la revolució sexual i de la llibertat personal. El superllit de Hefner (una reproducció a escala natural), oposada al tradicional llit inventat al segle XVIII, lloc dominant en la nostra manera de practicar el sexe, és una de les estrelles de l’exposició “1000 m² de desig” que obre les portes al CCCB per mostrar com s’han projectat, construït i imaginat els espais i les arquitectures per al sexe en la societat occidental des del segle XVIII, moment en el qual va néixer el concepte d’intimitat.

Mai se li havien dedicat tants metres al plaer en un museu. Des de temples imaginats per al sexe, fins a apps per practicar cibersexe, passant per sexshops, un club de carretera, una sauna, una cambra fosca gai, discoteques, bars, masmorres o espais BDSM. Tots tenen el seu espai en aquesta arriscada mostra que gira entorn d’una de les necessitats més generalitzades (juntament amb el menjar) de l’ésser humà: el plaer, el desig i el sexe. “És una exposició densa, ben documentada, encara que també lúdica i juganera, perquè no es pot explicar la contemporaneïtat sense parlar de sexe”, va aclarir el director del centre Vicenç Villatoro, en presència de les dues comissàries Adélaïde de Caters i Rosa Ferré.

Ferré, també cap d’exposicions del CCCB, va començar aclarint el que no és la mostra: “no parla dels espais normatius on es pràctica el sexe, com és el llit del matrimoni. Tampoc d’edificis fàl·lics o corbs que recordin les formes femenines, ni sobre espais com masmorres o convents, encara que tot això hi està present”. L’exposició sí que tracta, a partir de 250 peces de tot tipus, des de llibres, fins a fotografies, vídeos, maquetes i instal·lacions “com l’arquitectura ha contribuït al control dels comportaments i a la creació d’estereotips de gènere en la nostra societat, eminentment patriarcal; i de com alguns models han trencat amb els models tradicionals i han defensat utopies sexuals”, va explicar la cocomissària.

L’exposició que no presenta un recorregut cronològic, gira al voltant de tres eixos temàtics: les utopies sexuals, els refugis llibertins i les sexegrafies. Comença amb les propostes radicals del temple del plaer Claude-Nicolas Ledoux per a la seva ciutat ideal Saline de Chaux o els espais per a orgies eròtiques o falansteris de Charles Fourier, que l’exposició compara amb les comunes hippies i l’arquitectura radical del segle XX de Ettore Sottsass o Superstudio o, fins i tot el Taller d’Arquitectura de Ricardo Bofill. Cap supera la utopia sexual del Marquès de Sade a qui la mostra dedica un dels seus racons escenogràfics (pensats com a decorats d’òperes i que obliguen l’espectador a penetrar en el seu interior i detenir-se per gaudir-lo en intimitat) en el qual s’aborda la seva passió per l’arquitectura i que, a part dels seus escrits, va idear un prototip per a la xarxa de 32 cases de prostitució que va idear a París.

Més recentment l’hongarès Nicolas Schöffer, que als anys seixanta va projectar una ciutat utòpica, la Villa Cybernétique, per la qual va dissenyar un centre d’entreteniments sexuals, un lloc que es reprodueix en l’exposició en la qual no falten escultures cinètiques, llums, plomes, coixins i un perfum embriagador.

Els refugis llibertins repassen escenaris com les petites maisons de l’aristocràcia francesa del segle XVIII amb estades com grutes, capritxos, llocs amagats i aparells especialitzats per aconseguir el plaer més gran. Ens introdueix en els gabinets de lectures on es llegien els clàssics de Nerciat, Crébillon, Choderlos de Laclos, que alterarien amb el seu alt voltatge de text i il·lustracions tots els presents i prossegueix amb els apartaments per a solters proposats per la revista Playboy, tot encaminat a disparar la imaginació eròtica.

A aquesta revista se li dedica un apartat sencer en què s’inclou el llit de Hefner, en el qual la comissària d’aquest ambient, la professora Beatriz Colomina, fa una defensa passional del paper de la revista en la difusió de l’arquitectura moderna en un moment en què les revistes eren més convencionals i clàssiques. “A part del desplegable central amb les playmates, la revista podria estar dedicada al públic gai”, en referència al fet que va aconseguir que l’home s’interessés per l’arquitectura i per l’estil de vida, la roba o el disseny.

L’exposició conclou amb les sexegrafies, els espais públics per al sexe, com els parcs, els carrers o els lavabos públics, possiblement la part més controvertida de la mostra per la consideració d’aquests aspectes com a marginals, com ara els que mostren les fotografies de Larry Sultan. El CCCB ha habilitat petits espais que simulen les sales on es visionen pel·lícules mítiques del porno dels anys setanta (en les quals s’avisa que no està permès l’entrada a menors de 18 anys); uns espais que van estar vius fins a l’arribada dels vídeos que van desplaçar el gènere fins a les llars.

I avui dia, quins són els espais per al desig i la sexualitat? es pregunten les comissàries de la mostra: el ciberespai, on és possible el porno i les seves múltiples variants a cop de clic, a més de les trobades sexuals via apps. En acabar podem veure que és el que està a tocar: el Cybersex Inmmerison Engine, una màquina d’immersió total barreja de realitat i estimulació virtual, que per l’aspecte, segur que no és tan plaent com el contacte pell amb pell.