La realitat virtual obre sala a Sitges

Ja s'hi van projectar experiències semblants en festivals com Sundance o Toronto. I fa poc més d'un mes, el certamen de Venècia va estrenar el primer llargmetratge de realitat virtual, Jesus VR, que se submergia, efectivament, en la vida de Jesucrist. Però des de divendres, el festival de Sitges s'ha convertit en el primer en tenir una programació estable dedicada a aquesta experiència per a l'espectador. Des d'aquest dia i fins diumenge que ve es poden veure vuit curtmetratges —depenent de cada jornada es projecten (si és que aquest és el verb adequat) uns o altres. Pau Teixidor, director de cinema i responsable d'aquesta secció, l'anomena "la cinquena sala de Sitges".

La carpa està situada al costat de l'hotel que acull les principals activitats del certamen. Aquí està programat el cicle Samsung Sitges Cocoon. Àngel Sala, director del festival, confirma que no és un esdeveniment temporal. "L'aposta de Sitges per la tecnologia no és puntual". La realitat virtual, doncs, es quedarà al certamen. Al costat de la carpa hi ha dues cues. Una és per entrar a la sala, on els espectadors es poden asseure en una desena de cadires, giratòries, per intensificar l'experiència. A l'altra esperen pacients el seu torn els que volen gaudir d'una cosa encara més retorçada que es fa a l'aire lliure: dues cadires hospitalàries de rodes, amb un petit motor per provocar vibracions i unes hostesses caracteritzades d'infermeres que ajuden el públic. Així es pot veure Catatonic, un pertorbador curt nord-americà de cinc minuts que recrea una visita en cadira de rodes per un manicomi. Això sí que és terror. "Des de Sitges sempre ens ha interessat la tecnologia i la seva aplicació en el cinema fantàstic", explica Teixidor. "Nosaltres vam contactar amb Samsung i hem fet una selecció de curts propers als gèneres que programem entre els que ja existien".

Diumenge al matí hi ha més gent esperant-se (potser perquè només hi ha dues places, potser pel repte de la por) a gaudir de Catatonic que no pas de la sala. En tots dos llocs el procés és el mateix. L'espectador es posa unes ulleres Oculus Rift, que al visor porten un telèfon mòbil, i uns cascos per al so. Als nens només se'ls permet veure el film The Rose and I, que els porta a una història similar a la d'El petit príncep. El públic espera animat. Hi ha riures nerviosos. "Ens hi hem posat ara perquè a la tarda hi ha moltíssima més cua", explica una parella de Barcelona. A dins pots des de passar por, per exemple, amb Sisters –que, tot i que té una animació una mica simple, té capacitat per provocar ensurts– fins a gaudir amb el molt més complex i aconseguit Evolution of Verse, que amb la seva poesia visual rememora els lírics moments de 2001, una odissea de l'espai o el millor Malick. És lògic, perquè al darrere hi ha la productora Annapurna, un dels motors del nou Hollywood amb pel·lícules com The master, La noche más oscura, Her o La fiesta de las salchichas. El resultat és, com a mínim, impactant. L'espectador està absolutament submergit en la història, surant damunt d'un llac, i miri on miri i es mogui on es mogui, està veient, sentint la pel·lícula, fins quan un tren es llança desbocat en línia recta contra ell, i si no aparta el cap el xoc convertirà la locomotora en una bandada d'ocells. Si es gira passa el mateix... però al costat.

“Recorda una instal·lació artística, però no substituirà el cinema. Quan jo veig una pel·lícula dels Coen, vull gaudir del seu punt de vista, no del meu”, Nacho Vigalondo

A fora passeja Nacho Vigalondo. És el primer director espanyol de prestigi que ha dirigit ficció en realitat virtual, Ceremony, amb un guió propi. S'estrenarà d'aquí a dues setmanes. El més curiós és que es va rodar a Madrid mentre ell el dirigia des d'Austin (Texas). "Poses la càmera en marxa i hi ha una cosa molt graciosa, i és que tothom ha d'amagar-se perquè si no, surt a la pel·lícula. A més, per mi ha estat una aventura perquè m'ha demostrat que és possible dirigir a mig món de distància". Vigalondo no creu que la realitat virtual arribi a substituir el cinema. "En la realitat virtual, l'objectiu és que tu enquadris, ets l'eix de la situació, i el llenguatge aplicat té a veure més amb l'escenografia que amb la composició tradicional. Si recorda alguna cosa és una instal·lació artística". Una altra cosa és el cinema, com puntualitza: "Són estímuls diferents. Quan jo veig una pel·lícula dels Coen, vull gaudir del seu punt de vista. Com a espectador no hi pinto res, excepte per gaudir d'una història dels Coen". I no és poc.