Prohibit abocar-se a l’interior

No em refereixo als assumptes catalans, bé el referèndum o les inhabilitacions que afecten un polític i dues polítiques. Ni tampoc a l’ignominiós dissabte en un carrer madrileny el nom del qual tants socialistes desitjaran no recordar. Sinó a com serien representats els uns i els altres si es convertissin en pel·lícula aquí. Són sens dubte temes extraordinàriament incisius que podrien donar lloc a històries entretingudes, il·lustratives i, sobretot, cíviques. Entenent per civisme en el cinema un relat en imatges que no s’empara en l’èpica ni en mites sinó en el millor model nord-americà, en un àcid i vigorós passar comptes amb el col·lectiu que, finalment, és el que conforma la història individual. Com serien aquí aquestes pel·lícules? Em temo que sense context.

Ho dic per una pel·lícula que estava esperant i vaig anar a veure immediatament, com fem els qui volem contrarestar amb el nostre propi criteri la promoció aclaparadora que prèviament te la ven fins a l’extenuació per tots els mitjans haguts i per haver. Que bé, una pel·lícula d’Alberto Rodríguez sobre Luis Roldán! Esperava que el cineasta hauria emprès la continuació lògica de la estupenda i potent La isla mínima, em deia que després d’aquesta última era inevitable que fes aquesta d’ara.

Més que veure representat Francisco Paesa, un paper que broda Eduard Fernàndez, per a mi era atractiu veure Roldán en pantalla. Paesa mereix el protagonisme i és el que el director ha volgut, res a dir. Però, veureu, a mi em mola Roldán: aquest socialista aragonès és un dels meus ídols. Sintetitza tant del que importa. Tant del que és real.

Roldán va ser l’home que va acabar (entre tantes altres coses criminal-picaresques) plantant una pila de fruiters a prop de la meva terra d’origen per blanquejar una pila no menys sumptuosa dels diners que estava defraudant i contribuir així, de passada, a la corrupció de l’agricultura contemporània, la que rebia fons europeus per no fer res i que ara viu en la bombolla de la superproducció i el desconcert. Ah, quins temps, els primers socialistes.

Érem pocs a la sala veient El hombre de las mil caras. La persona més jove era una servidora, i ja tinc una edat. Podíem tots, cavil·lo, omplir els buits que no t’explica la pel·lícula. O no, la veritat, que han passat força anys, han succeït moltes coses, de corrupció estem fins al capdamunt i no podem recordar els detalls de tots els casos. És just el que passa amb aquest film: no et dóna el context. Surt el socialista Belloch, surt el policia Amedo, en surten d’altres, però et quedes peix si no saps de quin pal van. El distribueix la poderosa Warner, no és aquest un producte per quedar-se a casa. No sé com veuran el film els joves ni a altres llocs. Més ben dit, sí, ho imagino: un thriller de lladregots que governen. Algú creurà i tot que són els d’ara.

Ja m’ho hauria pogut pensar, davant de la intensitat de la promoció i per algunes de les imatges. Molt netes, molt modernes i digitals, molt blau grises. Lluny dels densos colors del sol dur i les nocturnitats de La isla mínima que retraten excrements de la transició sense deixar de ser un relat detectivesc, i de quin alè. Aquí no hi ha cap altre paisatge que no sigui el cel per on volen els defraudadors amagant els diners d’un costat a l’altre. Un blau del cel que no és precisament un context per a una història que va tenir lloc durant els anys del terrorisme d’Estat dels GAL, quan Roldán, director de la Guàrdia Civil, es va embutxacar 1.500 milions de pessetes (no compteu en euros, fa vint anys era moltíssim). Prohibit abocar-se a l’interior.

També podria ser que les hipotètiques pel·lícules que plantejava abans acabessin sent un àlbum de cromos. És el cas de Gernika, de Koldo Serra. No hi ha hagut fins ara un film sobre el bombardeig de la vila basca, que va superar totes les alarmes prèvies i va donar lloc a un nou tipus de guerra que se sosté en el temps, contra els civils, més i més (cosa que Picasso va intuir i va formalitzar amb energia visionària). Més penós és en realitat que la primera pel·lícula sigui aquesta. Molt més basta que la de Paesa. Una història d’amor i guerra, per descomptat, una paròdia de l’“adéu a les armes” hemingwaià i apa. Sense referència a la política basca, ni la del seu govern llavors ni a cap força política concreta. N’hi ha prou amb lleials (ni tan sols republicans) i feixistes. Com en la de Paesa n’hi ha prou amb un espia i uns polítics sense context.

Sí, prohibit abocar-se a l’interior.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.