Cerdanyola del Vallès detecta un malalt per amiant a la setmana

Els fantasmes de l’amiant envolten Cerdanyola del Vallès, el municipi barceloní que va albergar la fàbrica més gran d’Uralita S. A, una empresa que emprava el mineral cancerigen per produir fibrociment. Les fibres que desprèn el mineral s’incrusten als pulmons i provoquen malalties respiratòries greus i càncer de pleura i pulmó. La fàbrica va tancar el 1997 i Espanya va prohibir l’ús d’aquest material el 2002, però les conseqüències de l’exposició a l’amiant desperten ara després de 40 anys de letargia. Els metges de la zona detecten més de mig centenar de malalts per exposició a l’amiant a l’any i la ciutat ja té el trist rècord de ser el municipi d’Espanya amb més prevalença de càncer de pleura a causa d’aquest cancerigen.

Des del seu centre d’operacions, un humil despatx al centre d’atenció primària (CAP) Fontetes de Cerdanyola, el doctor Josep Tarrés investiga i monitora tots els malalts per amiant de la ciutat. Juntament amb un grup de treball format per una altra desena de facultatius, el pneumòleg ha detectat més d’un miler de pacients afectats per alguna de les malalties derivades de l’amiant. I segueix sumant: cada setmana apareix, de mitjana, un cas nou.

Pot provocar "des de patologies cròniques a la pleura, com les plaques o els vessaments pleurals, fins a tumors de pulmó”, apunta Tarrés. L’asbestosi (el pulmó queda oprimit i el pacient pateix contínues insuficiències respiratòries) és una altra de les malalties més comunes, encara que la veritable sentència de mort és el mesotelioma, un càncer de pleura que només es produeix per exposició al mineral i redueix l’esperança de vida a menys d’un any des del diagnòstic. En el cas de l’asbestosi, encara que es cronifica, a llarg termini el pacient pot necessitar un trasplantament o, fins i tot, per una insuficiència respiratòria greu, també pot causar la mort.

Latència de 20 anys

L’amiant va ser emprat durant bona part del segle XX per muntar teulades i cobrir canonades i canalons. Estava considerat un dels materials miraculosos perquè era barat, incombustible, aïllant de la calor i del so, i resistent a la corrosió química i a les torsions. Però des dels anys quaranta se sabia que també era perillós i el 1977 va ser declarat cancerigen per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), tot i que encara s’empra en molts països del món.

El seu llarg període de latència (els símptomes triguen entre 20 i 40 anys a manifestar-se) ha retardat fins ara les conseqüències de la seva exposició. Els experts calculen que el 100% dels mesoteliomes i entre el 8% i el 15% dels tumors de pulmó estan vinculats a l’amiant, però adverteixen que el pic de malalts encara ha d’arribar. Segons la UE, d’aquí al 2030, mig milió de persones moriran a Europa de càncer per l’exposició a l’amiant.

Segons el Departament de Salut, els ingressos hospitalaris per asbestosi s’han disparat un 83% en 10 anys (el 2015 es van registrar 361 hospitalitzacions de 245 pacients). Per a Tarrés, no obstant això, qualsevol xifra d’afectats es queda curta. L’infradiagnòstic és “brutal”. “Hem rescatat moltes històries clíniques de morts que, en veure de nou el seu cas, t’adones que era una malaltia per amiant”, apunta el pneumòleg.

Víctimes passives

El problema, assegura el metge, és que no es tracta de malalties laborals exclusivament. Hi ha víctimes passives: els familiars dels empleats de les fàbriques o els seus veïns també han estat exposats a l’amiant. Així, mentre l’asbestosi és més comuna en antics treballadors de la fàbrica perquè requereix una exposició perllongada al mineral, el mesotelioma necessita molta menys dosi inhalada, encara que triga més a manifestar-se. “Dels 194 mesoteliomes que teníem al desembre del 2015, el 43% no eren laborals. Moltes dones dels treballadors de la fàbrica aspiraven les fibres d’amiant en rentar la roba de feina dels seus marits, per exemple”, apunta Tarrès. També l’exposició per veïnatge va propiciar més diagnòstics de mesoteliomes aliens als treballadors de la fàbrica de fibrociment.

Segons les dades que disposava fa dos anys (811 diagnòstics al setembre del 2014), el 66% dels casos eren d’origen laboral. La resta es distribuïa entre familiars de treballadors (13,3%), veïnatge (19,4%) i, en menor mesura, per exposició ambiental. L’infraregistre, no obstant això, frustra els experts. “Mai no podrem saber quanta gent afectada va haver-hi realment”, lamenta el metge.

Després de més d’una dècada investigant la situació de l’amiant a Cerdanyola, Tarrés també ha mapat la ubicació dels malalts detectats. Encara que l’esperable era que la distribució fos més o menys uniforme al voltant de la fàbrica, els estudis del pneumòleg van constatar que, a causa d’un fenomen meteorològic (un vent suau del nord-oest), el gruix dels diagnòstics es concentra al sud-est d’on se situava la fàbrica d’Uralita.

Tarrés reivindica la necessitat de “fer un cens, com a Anglaterra o a Itàlia, de l’amiant que hi ha a la ciutat” i desambientar la zona en condicions. “Hi ha molta passivitat en aquest tema”, lamenta el pneumòleg.