La ciutat ‘desprodigiada’

Des dels grans esdeveniments internacionals de la ciutat finisecular del XIX a la versió (post) olímpica actual, Barcelona ha estat una mena de Pont dels Sospirs de les tendències modernes europees, una urbs llibertària i romàntica preparada per a qualsevol fantasia i capaç de transmetre una sensació permeable del món. No sabem en quin moment ens va fugir de les mans, però la ciutat dels prodigis és avui una suau burla del seu propi èxit, una presó d’or el creixement i la transformació de la qual han estat abandonats als interessos del capital i a una insofrible i oportunista classe política. Ara, l’equip de govern d’Ada Colau busca articular el significat social que li ha estat arrabassat majoritàriament a la ciutadania pels agutzils de la identitat nacional i el segregacionisme turístic. Barcelona vol tornar a ser aquesta ciutat comuna (i corrent) que doni sentit a la vida emocional de la seva gent, un territori feliç on els grups socials reemplacen les classes socials i les seves comunitats són híbrides en lloc de diverses. La ciutat desprodigiada busca entrar en una nova era de candor ètic i situacionisme a parts iguals, però abans haurà de passar per un notable èxtasi col·lectiu d’autocrítica.

El paper que el patrimoni ha jugat en la definició de la seva identitat com a ciutat és gairebé tan important com la conservació del seu orgull, traduït en la neteja i regeneració de les seves barriades i la preservació d’un nucli històric amb valor d’ús per als veïns. Amb una gran capacitat per coexistir amb el conflicte i no expulsar-lo cap al terrain vague suburbial, com va passar a Londres i París, els barcelonins han mostrat satisfactòriament la seva tolerància cap a l’altre, cosa que indica la seva disponibilitat a acceptar un determinat grau de desordre i desacord.

Urbanisme i arquitectura van romandre units per la cultura gràcies a la intel·ligència i la valentia d’Oriol Bohigas, que va profetitzar una ciutat exuberant i alhora discreta, visible a tot arreu i en cap lloc alhora, fosa en un contínuum del qual van sortir les moltes Barcelones que avui coneixem, amb l’habitatge, les biblioteques i el transport públic com a objectius prioritaris. Després va arribar un alcalde, anestesista de professió, amb un projecte de tematització turística que es va manifestar no en la cultura, sinó en la imatge. L’arquitectura de l’alegria va sumar dos nous logotips, un yin (femení) i un yang (masculí): l’edifici del Fòrum al districte de Sant Martí, amb la forma d’un dinosaure blau aixafat; i el little boy de Nouvel a la plaça de les Glòries, una torre que semblava que s’havia desprès del parc d’atraccions inflable de la Sagrada Família. Dues icones que demostraven com de certa és l’afirmació que l’arquitectura està condemnada a ser subsidiària dels interessos de les elits i del comerç global. La ciutat com a unitat de consum universal.

Avui, el nou mantra d’allò comú propugna activar la ciutat com a cruïlla cultural on la creativitat i la sostenibilitat impactin en la vida real i espontània de la seva gent, tot posant de nou en valor la història, fidel a la seva arrel anarquista, d’una ciutat dionisíaca, un terme que el sociòleg nord-americà Richard Sennet situa com a oposat a l’encapsulat i tecnocràtic món d’Apol·lo.

Poc importa de què depèn la vida feliç de les persones i potser només el desig de ser-ho sigui suficient. El que és segur és que ens pot fer més feliços el bust gegant de Jaume Plensa davant del Palau de la Música, en una plaça que a més simbolitza les corrupteles i el clientelisme del mandat de Jordi Hereu (un cap que és gairebé calcat a la que hi ha davant de l’Òpera de Bordeus i a unes quantes més escampades pel globus), o la carpa permanent del Cirque du Soleil que s’instal·larà a Bellvitge, les dues mesures estel·lars anunciades pel tinent d’alcalde, Jaume Collboni, i el seu assessor personal, Xavier Marcé, com a part del seu pla de xoc cultural. ¿Era aquest el nou paradigma d’allò comú, un sofisticat cosmopolitisme que permet que multinacionals i franquícies colonitzin territoris llunyans de la ciutat? ¿És aquesta monumentalitat la que ens permetrà fer-nos la mateixa foto davant de la mateixa estàtua però en diferents ciutats?

Sí, el nou paradigma urbà s’ha de fer a base de cultura, però no amb la idea obsoleta de fragmentar i segregar perifèries dotant d’equipaments de proximitat (casal de joves, ateneus, dança i circ al carrer, biblioteques, tallers de creació) i reservant les monòtones àrees centrals al turisme, les elits i el comerç de luxe. En el seu lloc, la cultura ha de ser més participativa, capaç de socialitzar el centre urbà, activar l’imaginatiu i l’espontani en l’espai públic com a lloc de creativitat que afavoreixi la convivència. Per a això és fonamental una alta qualitat ambiental i una millora en la xarxa de transport que permeti els fluxos de la perifèria al centre, l’existència de mediadors entre els polítics i la ciutadania, i la preservació dels tradicionals espais que acullen les activitats quotidianes de tantíssims joves expulsats del i pel mercat laboral.

Barcelona ha perdut la brillantor cultural del seu passat més recent, quan era possible que geografia, legislació, tecnologia, economia i infraestructures culturals dominessin el primer pla. El que tenim ara és, senzillament, un recull de segells timbrats fora de la circulació real, si no és per formar part de les rutes del bus turístic, aquí un picasso, allà un gaudí, un miró, un tàpies, com el que ansiosament caça pokémons. On són els caps que havien de dirigir els museus i les seves col·leccions, enfortits econòmicament i amb una programació ambiciosa, coherent i impermeable als dictats polítics? Cóm serà la descentralització que proposa l’Ajuntament? Una cosa tan rocambolesca como posar al front del Macba al abans exitós director d'un espai perifèric a Madrid, el dos de Mayo de Móstoles?

No es tracta només del recurs del concurs públic per elegir director, ni que el ciutadà tingui veu o s’impliqui en l’activitat d’aquests centres. Fa tan sols uns quants anys, Barcelona era l’enveja de directors de museu, comissaris i artistes de tot Europa. I només cal una ment brillant per descobrir a una altra. Així funciona. Manuel Borja-Villel i Josep Ramoneda van ser respectadíssims per la seva tossuderia, autoexigència, competitivitat i independència. Passava tot a Ciutat Vella i allà és on sembla que s’ha acabat tot. En lloc seu tindrem un cap de ferro i un circ.