Oteiza dialoga amb Gaudí

A la fi dels anys cinquanta coincidint amb la seva popularitat més gran i èxit professional que l’havia enlairat fins a ser considerat el millor escultor del món, Jorge Oteiza (Orio, 1908 - Sant Sebastià, 2003) va decidir abandonar la seva feina perquè considerava que havia arribat al final; que les escultures ja no li aportaven res. Però el seu silenci creador no va significar la seva desaparició, sinó que Oteiza, des d’aquest moment, va entrar en un remolí d’activisme i creació literària, escrivint assajos, fent una important tasca pedagògica o vinculat al cinema, generant milers de documents i dotzenes de llibres. Hi ha doncs molts oteizas en l’exposició “Oteiza. La desocupació de l’espai”. Tots dialoguen, a partir d’aquest dimarts, amb La Pedrera, una de les obres cabdals d’Antoni Gaudí; a priori, una conversa sorda per llunyana, però que deixa entreveure tot el que tenen a veure aquests dos creadors excepcionals: els dos van dominar el volum i l’espai com pocs, l’arquitecte creant formes originals i gairebé impossibles; l’escultor realitzant obres en les quals va acabar reduint més i més la presència de matèria per descobrir els espais buits. Els dos van compartir, malgrat la distància, la creació d’obres visionàries que transcendeixen més enllà de l’experiència estètica.

De fet, tal com recorda l’exposició que organitza Fundació Catalunya La Pedrera, Oteiza admirava profundament Gaudí: “El més important i definitori com a estàtua va ser en la meva visita al taller de Gaudí, a la Sagrada Família, un tros geomètric de columna o d’arc, una pedra sola abandonada a terra però recorreguda per una tensió física imperceptible”, va escriure. Per això, no hi ha dubte que el basc estaria, malgrat el seu caràcter difícil, content de poder mostrar part de les seves obres (el seu corpus asseguren que són 2.700 escultures) en una obra del seu admirat Gaudí.

Des del 1988 a Barcelona no s’havia vist una gran exposició sobre Oteiza. Ara s’han reunit 130 obres, de les quals 91 escultures, al pis noble d’aquest edifici que es mostra en tota la seva esplendor. S’han obert finestres perquè entri la llum tamisada del carrer, s’han alliberat les columnes, totes diferents, de l’edifici, que passen del cub de la base al cilindre dels fusts i dialoguen com mai amb el continent d’Oteiza, la gran majoria obres de la Fundació Museo Jorge Oteiza, instal·lada des del 2003 a la localitat navarresa d’Alzuza que conserva 1.650 escultures de l’artista. La mostra comissariada per Gregorio Díaz i Elena Martín, director i responsable del departament de conservació del museu també té tres peces del Museo Reina Sofia i quatre de col·leccionistes privats.

La mostra repassa tots els processos creatius de l’escultor; “la seva evolució des del primitivisme fins al minimalisme constructivista” segons Martín i s’il·lustra amb fotografies com les del seu famós laboratori de guixos, en el qual se’l veu treballant amb guixos i donant forma a pots de conserva. “Les llaunes m’han alimentat físicament i mentalment”, assegura l’artista. Les primeres obres estan influïdes per l’art precolombí que va contemplar durant els seus viatges i l’estada de 13 anys a Sud-Amèrica. El segueixen les seves peces antropomorfes en les quals comença a aparèixer l’abstracció: Dos anys després del seu retorn el 1948 va començar a treballar, després de guanyar un concurs nacional, en la reconstrucció de la basílica d’Arantzazu, realitzant l’estatuària de la façana principal. El 1955 se suspenen els treballs perquè certs sectors de l’Església consideraven que no ajudaven a guanyar adeptes, sinó tot el contrari i algunes figures van quedar a mig fer. En l’exposició es poden veure tres caps dels apòstols, i algunes maquetes de la Mare de Déu. Després que les figures a mig fer romanguessin 15 anys abandonades en una calçada, el projecte es va reprendre el 1969 i es van instal·lar els seus 14 apòstols brutalistes (segons Oteiza els 13 remers d’una trainera i el timoner).

La seva presència a la Biennal de Sao Paulo el 1957, en la qual va ser nomenat millor escultor del món, està representada en l’exposició amb vuit de les 28 peces que es mostren sobre peanyes idèntiques a les quals va dissenyar el mateix Oteiza. Al Brasil, l’artista va mostrar la conclusió dels seus treballs, de la naturalesa experimental de la seva escultura, unió d’“estructures lleugeres, dinàmiques i obertes, creadores d’espais actius que desafien el pes de la matèria”, explica Martín. És el cas de Suspensió buida (estela funerària homenatge al constructor aeronàutic René Couzinet), propietat del Reina Sofia, creada el 1957. La mostra conclou amb algunes de les seves caixes metafísiques en les quals va buscar la presència de l’absència, del no-res, entre elles Homenatge a Velázquez, “que captura l’atmosfera de les Meninas” i Unitat mínima, considerada una de les seves últimes peces, del 1959, que tanca l’exposició.