“La riallada d’‘Ocho apellidos vascos’ no és decent”

En el camí entre el silenci i la neollengua que es va apropiar de bona part d'Euskadi hi ha altres estacions legítimes, i són les que explora Edurne Portela a El eco de los disparos (Galaxia Gutenberg). Portela aporta un llibre complex a una realitat complexa, fugint del maniqueisme i de l'equidistància i navegant amb una precisió difícil però precisa al territori que va obrir Primo Levi quan va defensar conèixer el complex per comprendre, no per justificar.

Portela, doctorada i professora de Literatures Hispàniques als EUA, va dedicar molts anys a investigar la violència a l'Argentina o la Guerra Civil en la ficció fins que es va adonar que mirava cap a una altra costat per no mirar al propi, a la societat silenciosa i còmplice del País Basc on va néixer i va créixer. I va decidir ocupar-se d'això. “Vaig dedicar tota la meva carrera acadèmica a estudiar i escriure sobre la violència, però era sempre en un altre lloc i en un altre context. Fins que vaig conèixer Paddy Woodworth, escriptor irlandès especialista en el conflicte basc, i em va dir: T'adones del material que tens sobre la teva realitat?”

Però Portela no només havia acumulat quilòmetres de tinta sobre la violència i el País Basc, analitzat pel·lícules, novel·les, exposicions i traçat una visió crítica sobre la responsabilitat de la societat civil, sinó que havia nascut a Santurtzi el 1974, havia ballat Kortatu o La Polla Records, havia rebut algun cop de porra  policial i crescut sota la icònica mirada de Lasa i Zabala, dos desapareguts en mans dels GAL. “Vaig intentar abordar-ho des d'un punt de vista acadèmic però era impossible per a mi fer-ho des d'aquesta fredor. Em vaig adonar que havia estat testimoni d'experiències que no havia elaborat i que formaven part dels meus afectes, de la meva ètica i de la meva forma d'entendre el món”.

I per això va construir aquest llibre amb un esperit d'hibridació: és un assaig sustentat en reflexions filosòfiques, en marcs teòrics contundents i en la seva investigació, però imbricat en les dosis adequades dels records i vivències que abonen l'autocrítica més exigent i la proposta de superació del passat per la via del reconeixement de la responsabilitat. “He construït d'una forma més personal, també més difícil i dolorosa, es tracta que els que no hem estat víctimes ni perpetradors ens adonem que la nostra participació també ha estat fonamental”.

El secret amb el qual passava a França amb la seva família per visitar l'oncle capellà amic “dels barbuts”; la ignorància sobre el patiment de la senyora que els venia anxoves, de la qual només amb el temps va saber que era vídua d'un assassinat; o aquella vegada en què uns nois li van ensenyar la cria d'un gat que van ficar sota l'estora per saltar-hi al damunt mentre reien. Després mai es va atrevir a mirar a sota i ho va recordar anys després quan uns altres homes van trepitjar repetidament un ertzaintza en un carrer de Bilbao. Tampoc llavors es va atrevir a mirar sota l'estora, un altre estora, la que cobria de silenci brut la violència rutinària.

“L'actitud de la societat basca ha estat de complicitat i la complicitat té la idea de culpa implícita. Però aquesta complicitat és molt complexa perquè pot venir de la por, de la connivència o també de la ignorància, una ignorància activa, preferir no saber per aquest terrible alguna cosa deu haver fet”, afirma Portela. “La participació de la societat basca en el problema ha estat inconscient, però també ha estat responsable”.

Portela defensa un “canvi imaginatiu que utilitzi les eines de la cultura, una cultura que ens faci despertar de la indiferència, el silenci, la complicitat d'aquests anys, que ens provoqui una imaginació ètica de veure l'altre en tota la seva complexitat”. I assenyala el paper constructiu que tenen en aquest sentit obres de Fernando Aramburu, González Sainz, Jaime Rosales, Clemente Bernad i molts altres. Però critica a fons la falsa normalització que exhibeix una pel·lícula com Ocho apellidos vascos, per ella paradigma del que no ha de passar. “Vaig sortir malalta, molt afectada de la pel·lícula, perquè s'ha passat del silenci absolut, de la negació, a la riallada i això no és decent”. L'humor és legítim sens dubte, afirma, “però hi ha un temps de reconeixement de la profunditat del mal. Que agradi fora del País Basc i riguin pot ser comprensible, és una comèdia, encara que em sembla retrògrada i insultant, però que al País Basc la gent estigui disposada a riure amb el personatge de Carmen Machi sense consciència de què pot significar representar una dona vídua d'un guàrdia civil que ha viscut en un poble abertzale; que riguin de l'ambient de l'herriko taverna quan fa cinc anys canviàvem de vorera per evitar-la. Ens estem saltant un pas fonamental: si no hi ha autocrítica, si no hi ha reconeixement del mal, si no hi ha elaboració no podem passar a l'humor. No ens ho hem guanyat encara”.

Diferencia aquesta pel·lícula de l'humor de Vaya semanita, a la qual atribueix un grau d'intel·ligència que no hi ha a Ocho apellidos... “Vaya semanita no només riu d'ETA i els passamuntanyes, si no de tot el discurs nacionalista, hi ha una autocrítica que implica un concepte social més ampli, una subtilitat en l'humor i un reconeixement que estem parlant d'una mica més complex que la caricatura. És la diferència entre una caricatura i una representació paròdica d'una cosa més complexa. El negociador, també de Borja Cobeaga, és brutal i té humor, però un humor que reconeix la complexitat i és responsable, pots riure i riure, però també reflexionar; et deixa destrossat, sense cap sentit de superioritat com el d'Ocho apellidos... i aquesta sensació d'encara sort que no sóc d'aquests”.

L'exercici que proposa Edurne Portela és més complex i implica fer-se conscient de la neollengua orwelliana que l'esquerra abertzale va aconseguir imposar al País Basc i que va actuar com a impulsora del silenci de qui no es reconeixia en ella. Aquesta esquerra es va apropiar de totes les causes que una jove com ella podia abraçar, des del rock radical basc al feminisme, els moviments d'alliberament a Amèrica Latina o la insubmissió, i li va donar un sentit etnicista que implica exclusió automàtica. A l'altre costat, el de les víctimes, es va imposar de facto un veto a les obres que ajudessin a entendre el terrorista o els seus defensors. I autors que van fixar la seva càmera en ells com el fotògraf Bernad o el cineasta Rosales van patir forts atacs per una suposada equidistància que, diu, també ha fet mal. “Milan Kundera diu que la novel·la destapa la complexitat del que és real. Ha de trencar-se el tabú de representació pel qual aquest món violent es presenta com a unidimensional i aliè, quan en realitat aquest món l'hem construït tots”. Per això defensa també una política de víctimes que contingui la veritat, la reparació i la justícia, però no només en el pla de la justícia sinó el de l'empatia social. I no només en la llera dels partits. La via Nanclares, de trobada entre terroristes i les seves víctimes, és el camí, sosté, i ha de ser voluntari, acurat, privat. “Els tribunals no són l'única solució”.

La cultura i la informació són el camí. Sentir els líders d'aquest bàndol, com Otegi, dir que era a la platja quan van matar Miguel Ángel Blanco, o com Iñaki Recarte, que ni va saber el nom del seu assassinat i encara segueix sense saber-lo “és perfecte; deixa'ls parlar”.

La veritable normalització no serà mantenir “el normal”, que és seguir evitant els temes, ni considerar el conflicte superat perquè han cessat els morts. “Tots estem implicats i el relat no pot quedar només en mans dels abertzales, dels partits i de les víctimes. Això ho hem de fer entre tots”.