El sergent que es va vendre per un grapat de perfums

El sergent Santiago Viana podria haver muntat una perfumeria. O un estanc. O una copisteria. En un armari de paret del seu apartament, a la caserna de la Guàrdia Civil de Sant Pau, Viana guardava 47 caixes de perfums i desodorants, 99 cartrons de Marlboro i 130 cartutxos de tinta per a impressora. Era la seva part del botí. Des que es va llicenciar a l'Acadèmia de Baeza (Jaen) la carrera de Viana ha estat lligada al port de Barcelona. El 2009, va ser nomenat cap de la policia judicial del port per combatre la corrupció en un terreny sempre pantanós. No va ser un gran encert. Viana estava ja aleshores, presumptament, integrat en una banda de lladres de contenidors formada per treballadors portuaris, estibadors i camioners. Ara afronta judici i una petició de 21 anys i mig de presó.

Els perfums aquarterats per Viana eren propietat de l'empresa Puig. Mai van arribar a la seva destinació. El primer contenidor que consta robat per la banda, el juliol de 2009, va arribar a Dubai carregat de… sorra. El segon, mesos més tard, va arribar a Yeda (Aràbia Saudita) replet de bidons d'aigua. Tots dos estaven perfectament tancats i precintats. Què havia passat? Puig va denunciar el cas als Mossos d'Esquadra, que van desarborar en menys d'un any, amb seguiments al límit i punxades telefòniques, una maquinària ben greixada i liderada presumptament per un personatge de novel·la: Jorge H., Puma.

Puma coneixia de primera mà la vida entre contenidors de mercaderies. Com a empleat de Transportes Neptuno, havia sabut relacionar-se amb els actors que es mouen per aquest escenari distant i inaccessible que és el port. Entre ells, el sergent Viana, que abans de sergent havia estat caporal i, abans encara, agent ras. El gener de 2009, Jorge va perdre la feina, a la qual cosa es van sumar, com sol passar, altres desgràcies personals: la seva dona el va deixar i ell va començar a perdre “molts diners en casinos”. Va acabar “dormint al camió de Neptuno”, segons va detallar ell mateix davant la jutgessa el maig de 2010, després de ser detingut.

El pla traçat per Puma era, sobre el paper, perfecte. Posseïa, a més, les peces precises per executar-lo. Dos empleats d'una de les terminals de càrrega del port de Barcelona (l'antiga Tercat, avui BEST) li detallaven quina mercaderia transportava cada contenidor. Si el producte era interessant, buscava un comprador. Els estibadors als quals també tenia a sou descarregaven el contenidor marcat del vaixell i el carregaven en un camió que apareixia, a primera hora del matí, per endur-se'l. L'última frontera era el control duaner de la Guàrdia Civil. I aquí entrava en acció el sergent Viana, que baixava a la garita a l'hora convinguda i deixava sortir el camió. La banda el descarregava amb rapidesa en un magatzem als afores de Barcelona, l'emplenava amb aigua o sorra per simular el seu pes exacte, i el retornava al port, no sense abans haver reblat el contenidor perquè semblés intacte.

Els Mossos ho van veure i ho van sentir gairebé tot. Després del cop a Puig i el robatori d'un camió amb 2.700 ordinadors HP (valorats en més d'un milió d'euros) la banda es va posar les botes el març de 2010. Jorge H. havia contactat amb un contrabandista xinès que pretenia treure del port tabac falsificat. El 16 de març era el dia programat per al robatori. Els telèfons treien fum. “El sorteig de la loteria és avui? He de comprar un número també per a aquesta setmana?”, preguntava el sergent a Puma, el seu únic enllaç a la banda. Aquest, que s'esperava en una esplanada de Can Tunis, el va avisar quan el camió era a punt de sortir perquè acudís a la garita: “D'acord, som-hi, jo ja vaig cap allà”.

Pagar els estibadors

Quan el contenidor ja era al magatzem i els xinesos s'havien endut el tabac —que més tard va ser requisat en un control dels Mossos—, diversos membres de la banda es van reunir al bar Valentín, de la Zona Franca. Era l'hora de pagar a tothom. I més que ningú els estibadors, que sempre volen cobrar el mateix dia, es queixava Puma en una altra trucada telefònica.

El 22 de març es va repetir l'operació. Aquesta vegada, Viana es va anticipar i va enviar un missatge de text a Jorge H. amb les dades del contenidor: “Mscu5591216 buc msc Colòmbia. Arribada 6 hores. Digue'm alguna cosa”. Els membres de la banda parlaven en clau: si havien de portar “pantalons llargs o curts” (per la grandària del camió), si “l'avió” (pel vaixell) arribava avui o demà i, sobretot, quan anirien a “prendre cafè”, és a dir, a robar. Això era el que més interessava al sergent, el cafè:

—Viana. La bicicleta ja la tens allà.

—Jorge. D'acord.

—Viana. Que t'anava a dir, d'això, prenem cafè demà llavors?

—Jorge. Sí.

—Viana. D'acord, jo a aquesta hora més o menys ja seré per aquí. Ens piquem com sempre abans del cafè?

—Jorge. Equiliquà!

Per molt que hagués assegurat la bona olor corporal dels Viana fins a la fi dels temps, la veritat és que un grapat de perfums no eren suficients pel risc assumit. El guàrdia diu en una trucada que passa a buscar la “maleta de viatge” i el “número de loteria” a L'Hospitalet de Llobregat. Allà, prop del domicili de Jorge H., els Mossos van comprovar que li va lliurar “una bossa de color negre”, per la qual cosa la investigació va deduir —encara que no s'esmenti explícitament en l'escrit d'acusació— que el sergent també va rebre diners per facilitar la sortida dels contenidors robats.

4.000 euros en una nit

Puma i Viana estaven contents. El 26 de març van sopar al Magatzem del Port i van sortir a la discoteca Shoko. Un bon lloc per a Jorge H. perquè queda prop del Casino de Barcelona, on els Mossos l'han vist jugant “grans quantitats en efectiu”. “Porta un ritme de vida desproporcionat. Ho paga tot en efectiu. Sempre menja fora de casa, en restaurants de categoria. Freqüenta locals com Shoko o Opium, on pot gastar-se 4.000 euros en una nit”, van relatar els Mossos en el seu informe sobre el líder de l'organització.

A un març brillant el va seguir un abril gris. Durant un nou robatori, van sospitar d'un cotxe camuflat dels Mossos. Jorge va enviar a Viana un número de matrícula. “Mira-m'ho, que el personal està dispersat, vinga”. El guàrdia el respon per missatge: “Compte mossos”. Els investigadors van haver de retirar-se i no van recuperar la càrrega. Però va ser el principi de la fi per a Viana: la jutgessa va demanar a la Guàrdia Civil que esbrinés qui havia consultat aquesta matrícula a la base de dades. La investigació va poder posar per fi nom i cognoms al guàrdia corrupte.

La policia va acabar intervenint el tabac robat (un altre milió d'euros). Jorge, estressat, va anar a passar uns dies al Castell de Peralada. Al Gran Casino va perdre, només en sis dies, 80.000 euros. “Donava propines de 50 euros a les cambreres que li portaven una cervesa”, ressaltaven els Mossos, que el van seguir. A la seva declaració, Puma diria més tard que en realitat “va guanyar 100.000 euros”, encara que va seguir jugant i els va perdre. I es va considerar un home “desafortunat amb les dones i afortunat en el joc” que havia entrat en el negoci dels robatoris per “fer un favor a gent en situació necessitada”.

Jorge H. va tornar a ballar-la, però només per ser detingut. El 4 de maig de 2010, després de robar un contenidor amb tabac Benson & Hedges falsificat, la festa es va acabar. Tots van ser detinguts —un total de 24 persones aniran a judici— en una nau de Rubí. Viana, al port. Mitja dotzena de Guàrdies Civils adscrits a Tercat van declarar com a testimonis. Tots van coincidir que Viana acudia a les cabines de la terminal “amb relativa freqüència”, sol i en el cotxe oficial, i s'hi estava una estona. Un dels guàrdies va assegurar que, aquell dia, parlaven de les “expectatives d'ascens de Viana”, però que el va notar “com si es trobés absent”. Solia estar a la cabina uns 15 minuts. “Amb freqüència ens convidava a prendre cafè en un bar proper”. Res millor, devia pensar Viana, que prendre un bon cafè després de “prendre cafè”.