Castellà llengua oficial? Sens dubte

Hi he caigut de quatre potes, és clar. Mira que havia dit que era millor no parlar-ne, però el tema és llaminer i la vanitat de creure’t amb la solució sempre li fa el llit a la prudència. M’afegeixo doncs a la llista de propostes sobre l’oficialitat de les llengües en la hipotètica Catalunya independent, ni que sigui per figurar en el registre que Montse Sendra, professora de la Universitat de Barcelona, està elaborant sobre el tema. Ara bé, com que és impossible estar al cas de tot el que s’ha dit i publicat, ves que tot plegat no sigui redundant.

Que el castellà ha de ser d’ús oficial en l’estat propi (en règim d’oficialitat o cooficialitat, tampoc sé veure-hi la diferència) és una d’aquelles coses que cau pel propi pes. No pas per aquell argument tan naïf del vincle emocional que molts catalans hi deuen tenir pels llaços biogràfics i familiars, i que d’altres poden replicar amb l’emoció que sentien quan els instaven a parlar castellà per la via del cristianisme. Sinó perquè manllevar la condició de llengua oficial equival a una retallada de drets, de drets lingüístics en aquest cas, tota una premissa que contradiria un dels grans arguments de l’independentisme, que és assolir la plena sobirania per, precisament, guanyar en drets.

A grans trets —i que em disculpin els entesos per la simplificació—, l’oficialitat lingüística té sobretot tres conseqüències, implícites o explícites: 1) una administració capaç d’expressar-se en la llengua oficialment reconeguda, tot i que aquesta llengua no té per què ser-ne l’única ni la vehicular; 2) el dret d’ús d’aquesta llengua, el qual no es refereix als usos interpersonals (que no són matèria de dret), sinó a la validació legal i jurídica de tots els actes que s’hi realitzin; 3) el dret i el deure de coneixement d’aquesta llengua, en la garantia dels quals s’ha d’implicar l’ensenyament obligatori. Són tres factors vigents avui per al castellà que s’haurien de mantenir en l’estat propi, no tant per garantir els drets dels castellanoparlants, sinó els de tots els ciutadans, s’expressin en castellà o no. Personalment, amb l’estat propi no vull perdre cap dels drets lingüístics que tinc avui reconeguts, sinó que vull guanyar-ne.

És clar que no es tracta de drets adquirits, d’aquells que han costat esforços col·lectius assolir-los, i repassant la història seria un sarcasme afirmar que aquests drets ens els hem ben merescut. Però són drets vigents independentment del judici moral i històric que en fem, i escapçar drets no és la millor manera de fundar un estat. La República catalana, doncs, no hauria de prendre cap mesura que delmés les actuals condicions legals del castellà, i en canvi sí comprometre’s a aplicar totes les mesures que proporcionés la plena sobirania en favor del català (i de l’aranès, que mereix un article a part), començant pel deure del seu coneixement pels ciutadans i implicant-se en la seva consolidació a través d’accions que fins ara s’han esmunyit de la normalització lingüística per culpa de l’ordenament jurídic espanyol. D’una banda, i tal com passa en l’administració autonòmica i local, convertint el català en la llengua prevalent de les competències estatals incorporades —sobretot la justícia, en un procés de migració a la llengua catalana semblant al d’altres àmbits als anys vuitanta—, i de l’altra, promovent l’idioma en els mercats de consum comercial, audiovisual i cultural amb els mitjans inèdits que, altra vegada, proporcioni la plena sobirania.

En definitiva, no s’ha de perdre de vista el doble eix que hauria de guiar la política lingüística de l’hipotètic estat propi. En primer lloc, el manteniment i ampliació dels drets lingüístics de l’individu, que hauria de desembocar en el deure del nou estat de formar ciutadans que dominin tots dos idiomes (com a mínim; no s’ha d’obviar el tractament de les altres llengües); i segon, el compromís inexcusable i sense fissures pel foment, la promoció i la consagració del català com a llengua afavorida de tota l’administració i per la normalització lingüística a tots els nivells, inclosa la projecció internacional. L’estat propi ni pot deixar-se drets pel camí, ni pot abandonar la llengua a la seva sort.