Mor la infermera del petó que va simbolitzar la fi de la II Guerra Mundial

Aquesta és la història d'un petó etern. El que la infermera Greta Zimmer Friedman i el mariner George Mendonsa, segons el seu propi relat, es van fer el 14 d'agost del 1945 a Nova York sense conèixer-se ni dir-se com es deien. Una trobada nascuda per a l'oblit i que, sense saber-ho ells, va immortalitzar Alfred Eisenstaedt i va fer mundialment famosa la revista Life. La imatge simbolitza com poques la fi de la II Guerra Mundial. Una icona que, passats més de 70 anys i malgrat que mai s'ha acabat la polèmica sobre la veritable identitat de la parella, està destinada a sobreviure als seus protagonistes. Eisenstaedt, que va aconseguir la glòria en retratar personalitats tan dispars com Joseph Goebbels, Albert Einstein, J.F. Kennedy o Marilyn Monroe, va morir el 1995. I el dijous passat li va arribar el torn a Greta Zimmer. Als 92 anys, amb el maluc trencat, una osteoporosi avançada i una pneumònia fulminant, va morir a Virgínia. Només Mendonsa, un pescador jubilat de 93 anys, segueix amb vida.

El relat de la fotografia és el d'una casualitat. Zimmer, que en realitat era assistent dental, sempreha explicat que va sortir de la clínica aquell 14 d'agost per comprovar si era veritat el que havia sentit a la feina. Molt a prop de la seva oficina, a Times Square, en ple cor de Manhattan, va trobar la resposta. Hi havia un gran enrenou. Els cartells lluminosos, com recordaria anys més tard, no paraven de fer pampallugues: V-J Day (Dia de la Victoria sobre el Japó).

“De sobte, em va agafar un mariner. No va ser tant un petó com un acte de celebració: ell ja no havia de tornar al Pacífic, on havia combatut. Em va agafar en braços perquè em va veure vestida com una infermera i estava agraït a totes les infermeres. No va ser res romàntic, sinó una manera de dir: ‘Gràcies a Déu, la guerra s'ha acabat”, va explicar la Greta 60 anys més tard. “Jo havia anat amb una amiga a un show al Radio City Hall, quan van interrompre per dir que la guerra havia acabat. Vaig sortir a fora, estava exultant, vaig veure una infermera i li vaig fer un petó per pura alegria”, va recordar Mendonsa.

Després del petó, tots dos es van separar. No es van dir com es deien. No es van tornar a veure. La Greta, sempre segons el seu relat, ni tan sols va saber que li havien fet una foto. Ho va descobrir gairebé 20 anys després, quan mirava el llibre L'ull d'Eisenstaedt. Allà, en una imatge titulada V-J Day, es va veure a si mateixa sense identificar. Va escriure a Life per demanar-ne una còpia. No l'hi van donar. És més, li van indicar que moltes persones s'havien fet passar per la infermera i que ells ja havien trobat l'autèntica. La Greta no li va donar més importància.

No va ser fins al 1980 quan Life va reiniciar la recerca i van revisar els passos que havien seguit fins que finalment van trobar la Greta. Eisenstaedt, segons la versió d'ella, li va demanar disculpes per tant de temps d'anonimat. Malgrat tot, durant anys van aparèixer altres persones que es van identificar com la infermera. Encara que el dubte no s'ha esvaït mai del tot, aquest dissabte mitjans nord-americans i agències internacionals feien l'homenatge final a Greta. En aquesta determinació va tenir un pes fonamental la publicació el 2012 d'una detallada investigació que concloïa que la Greta i el George eren els protagonistes de la imatge.

També va jugar a favor el seu retrobament el 2012, tots dos ja molt grans, a Times Square. Va haver-hi fotos i va brillar a les notícies. Però ja no va ser el mateix. Ja no eren la infermera i el mariner. No hi havia la blanca curvatura de la Greta ni l'ímpetu del George. Tampoc se sentia l'alè de la guerra, de la devastadora barbàrie que es va cobrar 60 milions de vides. La victòria s'havia tornat passat. Allò que va fer que la imatge del 1945, amb la seva glorificació de la vida, passés a la història era només un record.

Greta Zimmer mai va pensar que era mereixedora de la fama: “Va ser una cosa que va passar, no que vaig fer”. La seva vida, de fet, no es quedar clavada en la malenconia. Jueva d'origen austríac, els seus pares van morir a l'Holocaust i ella va trepitjar terra nord-americana als 15 anys. Quan va acabar de treballar com a assistenta dental, va dedicar-se a les seves passions: va obtenir una llicenciatura en arts, va tenir dos fills i cap al final de la seva vida es va dedicar a restaurar llibres. En les seves fotografies de família, apareix pletòrica.

Després de la seva mort, els seus parents van anunciar que l'enterraran amb el seu marit, un general d'infanteria, al cementiri d'Arlington. Durant els seus anys finals, encara que sempre distant, va mantenir contacte amb el George, també casat. Tots dos, amb delicadesa, s'enviaven postals del Nadal. En l'eternitat quedaran units per un petó que es van fer com a desconeguts.