La Diada de l’any vinent

Torna el setembre –des de fa cinc anys, un dels moments clau de la política catalana– i torna la Diada. Aquest any torna, potser aparentment, amb menys trempera, amb menys somriures i amb un cansament palpable degut a la sensació de bloqueig polític, a l’estat (ja portem un any amb un govern en funcions) i també a Catalunya: una qüestió de confiança a la cantonada, els pressupostos encara no acordats, una certa paràlisi legislativa, un full de ruta ja enormement qüestionat i unes discussions d’acrònims de les quals la majoria de la ciutadania sí que sembla haver desconnectat.

I torna la Diada aquest cop precedida per més polèmiques que mai, probablement per dues raons. En part perquè, en un context de menys mobilització massiva, posicions i actituds de certs sectors més radicalitzats hi tenen més veu. Però també, i sobretot, perquè Catalunya està al bell mig d’una reconfiguració d’espais polítics i de qüestionament dels equilibris tradicionals sense precedents. Dins del món independentista continua la competència pel lideratge d’aquell camp, tot i que amb el tancament en fals de la crisi de CDC (que està ben lluny de ser resolta, i no només per la qüestió del nom) la balança sembla decantar-se cap als republicans. Però més en general tot el sistema de partits es troba en un estat de transformació: al PSC, precisament en aquests dies es plantegen canvis en els lideratges; i l'anunciada aparició d’un nou subjecte polític que haurà de néixer de la confluència del món dels Comuns, de Podem i de ICV-EUiA engresca alguns i atemoreix d’altres, però segurament impacta sobre les previsions de tots, per la potencialitat que ha demostrat en les últimes convocatòries electorals.

Tots aquests elements han emmarcat la dura campanya electoral del juny, i dins d’aquest context també s’han de llegir les duríssimes polèmiques de l’estiu, sobretot les crítiques del món independentista –i especialment, d’ERC–, cap als Comuns i cap als partits de la confluència. Ara han interessat la memòria històrica, precisament ara com no podia ser d’una altra manera; les vicissituds de la situació política postelectoral a l’Estat (amb esperpèntiques derivades com ara l’elecció de la Mesa del Congrés i l’actuació dels postconvergents), ara, evidentment, més en general, el futur polític del país.

En aquest clima s’arriba a un 11 de setembre que aquest any se celebra més que mai, al menys des d’un punt de vista quantitatiu. Fins i tot el PP i C’S han anunciat que hi faran actes. Tanmateix, el gruix de la cosa s’està jugant –políticament parlant– en tres actes separats. El primer ja s’ha celebrat a Sant Boi, organitzat per ERC, Podem i la CUP, i ha enfurismat l’antiga CDC, temerosa que sigui la llavor d’un nou tripartit. Malgrat les evidents diferències de discurs entre les tres forces, ha quedat clar que existeix un canal de diàleg. El segon també es farà a Sant Boi, organitzat el dia 11 al matí pels Comuns i els partits de la confluència. Finalment el tercer punt, el macroacte descentralitzat organitzat per l’ANC i Òmnium Cultural, al qual –tot i no compartir el full de ruta del Govern– participaran també els diputats de Podem al Parlament de Catalunya, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i el cap de files d’En Comú Podem, Xavier Domènech, però no ICV- EUiA.

Es diria, doncs, que el món polític català està més dividit que mai a les portes de la Diada i que ho està especialment sobre el tema nacional. Mirat des de més a prop, potser no és ben bé així: hi ha partits que participen a les tres convocatòries i, malgrat el soroll, i juntament amb les tremendes batusses (sobretot al món dels mitjans i de les xarxes socials), hi ha missatges de distensió i –això sembla– voluntat de recollir-los. Des el moment en que Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, diu que la manifestació que la seva organització convoca està oberta a tothom, encara que no sigui independentista, i Ada Colau diu que hi participarà sense recolzar el pla de Junts pel Sí i subratllant que qualsevol projecte realment nacional ha d’aglutinar la majoria social sense exclusions, potser hi ha alguna cosa que s’està movent cap a una reformulació.

Potser des de diferents espais es comença a veure la necessitat no tant de trobar abstractes posicions intermèdies, sinó de trencar amb el processisme dels últims anys. Aquest processisme, alhora que ha transformat en un presumpte conflicte polític-nacional allò queera un mer conflicte partidista (o una forma de supervivència), ha generat una confrontació sempre espúria ja que en comptes de posar sobre la taula projectes concrets, viables i amb afany de consens, s’ha resolt senzillament mesurant el grau de “patriotisme” dels implicats.

La monopolització del tema de la independència al debat públic ha hooliganitzat la política catalana i ha amenaçat seriosament elements sensibles de la pròpia gramàtica democràtica del país, com ha demostrat la publicació del manifest en favor del monolingüisme. Per paradoxal que pugui semblar, el processisme ha postergat el debat sobre la sobirania: en definitiva, sobre sobre allò que els catalans volen que les seves institucions facin per millorar les seves vides de cada dia. Potser arriba ara l’hora de replantejar el tema sobre bases noves per perfilar primer el “què” i després el “com” o la configuració concreta que aquest “com” pugui agafar, també –però no únicament–, pel que fa a les relacions amb l’Estat. No és pas fàcil i amb la dura confrontació dels últims anys, tampoc es tenen garanties d’èxit.

Alguns moviments fan pensar que aquest plantejament es pugui obrir camí una mica en totes les celebracions, encara que allò que s’ha d’esperar és que hi sigui en la ment de la majoria de la gent que sortirà a manifestar-se, en qualsevol de les convocatòries previstes. Perquè l’any vinent es pugui celebrar, sense processismes, una gran i unitària nova Diada.