Unai: “Quan veus un lleó, al·lucines! No penses que et podria matar”
El fotògraf de la natura Andoni Canela ha recorregut el món amb la seva família a la recerca de set animals amenaçats. Ho explica el seu fill, de 12 anys, a 'El viatge de l'Unai'
La mestra de l'escola de l'Unai va trucar un dia als pares per transmetre'ls la seva preocupació perquè el nen, segons creia, s'inventava coses. Deia que un llop li havia robat un aparell de fotografia al seu pare, que també havia anat a un volcà o que havia quedat atrapat en un cicló. I ho explicava tot convençut. "Potser l'haurien de controlar una mica..." Però l'Unai no s'inventava res. El seu pare, efectivament, s'havia apropat a un volcà, havia sobreviscut al terrible cicló Gilbert de Jamaica i un llop, als Pics d'Europa, li havia pres el monopeu de la seva càmera de fotos. El seu pare és l'Andoni Canela, fotoperiodista de la natura que fa tota una vida que recorre el món. L'Unai, que ja té 12 anys, segueix les seves passes.
Aquest dimecres es presenta a Barcelona el documental El viatge de l'Unai, una aventura de 15 mesos viscuda pels quatre integrants de la família (mare, pare, fill i filla) a través dels set continents (han estat més de 100.000 quilòmetres: per terra –36.000 quilòmetres–, mar –3.000– i aire –63.000–) en busca de set animals amenaçats: el llop ibèric (a la serralada Cantàbrica); el bisó americà (a les grans planures i a les Rocalloses de l'Amèrica del Nord); el puma de la Patagònia (a l'Amèrica del Sud); el pingüí rei (a la costa antàrtica); el cocodril d'aigua salada (a Austràlia); el calau bicorne (ocell del sud-est asiàtic) i l'elefant del desert (al sud de l'Àfrica).
El viatge respon a un projecte professional de l'Andoni, que volia convertir l'aventura en un documental amb un missatge clar i entenedor de defensa de la natura. L'Unai hi ha posat la veu i ha escrit el guió amb la seva mare. "Això li dóna un enfocament molt obert i molt clar", diu la Meritxell. El nen, ja sigui amb la càmera a la mà o filmat pel seu pare, és l'autèntic protagonista de la pel·lícula, cosa que li aporta una bona dosi de proximitat i una mirada crítica del tot sincera.
El resultat és un documental per força ple de contrastos, des dels deserts de l'Àfrica als de l'Antàrtida; des de les selves del sud-est asiàtic fins als boscos dels Pics d'Europa; des de les platges australianes a les glaçades planures nord-americanes o la fascinant Terra del Foc. "Tret de Tailàndia, jo coneixia molt bé tots els territoris i també el comportament de tots els animals que ens trobaríem", explica l'Andoni. "Viatjar a les selves del Congo a veure els goril·les no era el més adequat per anar-hi amb nens, com tampoc ho era anar a segons quins països amb situacions polítiques conflictives, o a llocs amb malalties com la malària, o en segons quines èpoques de l'any..."
Al cinema i a la tele
El viatge de l'Unai, produïda per OHM Productions i Televisió de Catalunya, amb la col·laboració de WWF i P. A. U. Education (editorial que col·labora amb la Unesco), es presenta aquest dimecres al cinema Phenomena de Barcelona (carrer Sant Antoni Maria Claret, 168) i estarà a la cartellera dels Méliès (carrer Villarroel, 102) del 16 al 22 de setembre. A l'octubre s'emetrà al programa Sense ficció, de TV3.
L'esperit aventurer de l'Andoni, que va fer de la passió que sentia per la natura la seva professió, i de la seva parella, la periodista i escriptora de llibres infantils Meritxell Margarit, l'han heretat els seus fills: l'Unai i l'Amaia, que ara té sis anys. Tots quatre van començar el gran viatge l'estiu del 2013. "En realitat tot plegat és una conseqüència lògica de la nostra vida personal i professional", diu la Meritxell. Ho diu amb tota naturalitat i convenciment. Ella i l'Andoni havien recorregut el món sencer fent fotos i escrivint. Era la seva vida. I quan va néixer l'Unai es van haver de relaxar una mica. "Teníem mono de viatjar i volíem fer-ho amb el nen", explica la mare. Amb sis anys, l'Unai ja havia conegut els bisons de les grans planures americanes i havia vist aurores boreals a Rússia, havia vist óssos bruns i linxs i havia donat la volta al món. Però ara era el moment de sortir tots, filla petita inclosa. "Quan li vaig dir a l'Unai el que faríem, em va dir que corria a preparar les maletes", explica la seva mare. Al cap d'un parell de mesos, estaven de camí a Namíbia.
“Al cole em deien que si érem rics, per fer un viatge com aquest”, recorda l'Unai. Però la realitat és una altra. “Si algú vol fer-ho amb els seus estalvis, és un viatge insostenible”, explica l’Andoni. Però el seu cas és diferent perquè la seva feina és precisament aquesta i la seva dona tampoc va interrompre gaire la seva activitat d’escriptora. “És una cosa bona, això de ser autònoms, perquè podem treballar com volem i des d’on volem”, fa broma el fotògraf.
Durant més d'un any han fet vida pràcticament de nòmades. Fixaven un lloc des d'on es movien a la recerca de l'animal en qüestió. Bangkok va ser l'única ciutat on van estar –"van ser molts pocs dies", puntualitza la Meritxell–. Al vídeo l'Unai diu que "van aprofitar per posar-se guapos a la perruqueria", però... "Això no és veritat!", es queixa ara. "Em van tallar el serrell fatal, vaig quedar lletgíssim!" Les coses han sortit gairebé perfectes. Refredat de l’Amaia (pescat a la guarderia) i un petit esquinç de l’Unai.
“Aviat em vaig adonar que no seria tan fàcil”, diu el nen. “El més important era esperar i vaig descobrir que el més guai era mentre esperàvem que aparegués un llop o un elefant o un puma...” Cal no tenir por dels animals, per descomptat. Respecte, tot el del món, però por... “Quan veus un lleó allà mateix, al·lucines, i no penses que et pot matar”, diu, emocionat. La por no la van causar els lleons, ni els cocodrils, ni les sangoneres. “Quan vaig tenir més por va ser quan ens va agafar un cicló a Austràlia i el papa va sortir del refugi per fer fotos”, recorda. L’Andoni assegura que tenia controlat fins on podia arribar... “Però nosaltres al refugi escoltàvem la ràdio i vam tenir molta por perquè deien que ja no podia quedar ningú als carrers i el pare hi era”, subratlla el fill.
Com als grans científics, a l'Unai se li obre un mar de dubtes. Per exemple: “Triar un animal em costa molt”, diu. "El puma era el meu preferit, però ara que ja l’he vist me n’he de buscar un altre. Crec que serà el lleopard de les neus, que viu al centre d’Asia”, explica, tafanejant al seu iPod i, en qüestió de segons, mostrant una foto de l’animal.
Aquesta experiència amb la natura per tot el planeta, com tots els altres viatges que ja ha viscut (i els que l’esperen!) fan que l’Unai, quan li pregunten què serà quan sigui gran ho tingui claríssim, tot i que encara no sap quin nom té la seva professió: “Vull estudiar zoologia, però per ser fotoperiodista de la natura, com el meu pare”.
Tot i que la Meritxell li va donar classes perquè no es perdés cap curs i va estar connectat via Internet amb la seva escola, quan van ser als Estats Units i a Austràlia, els dos nens van anar a l'escola. "A Amèrica vaig jugar a l'equip de futbol (americà, és clar...) i al nord-est d'Austràlia vaig fer curses de cross amb aborígens i fins i tot en vaig guanyar una!", diu, tot ufanós, el nen.
Ha fet uns quants amics per tot el món, però té una típica queixa de preadolescent: no té mòbil! "Tinc contactes per Instagram", diu, just en el moment en què rep el seu iPod un missatge del Mirko, un amic argentí: "Ara estic retrobant alguns amics a les xarxes socials".
Han estat 15 mesos. Gairebé mitja vida de l’Amaia (que va sortir amb tres anys). Ara, dos anys després, l’Unai acaba de començar primer d’ESO a la seva escola de Banyoles i, tot i que prefereix viatjar, admet que estar a casa amb els amics també està prou bé. “Més avorrit que viure viatjant, però està bé”, concedeix.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.