Un patrimoni per a tothom?

“Aquest museu no és accessible”, diu un cartell a l’entrada de la Casa d’Ana Frank a Amsterdam, l’estret habitatge convertit en museu on la nena jueva es va refugiar dos anys dels nazis. Malgrat això, el 2015 la van visitar 1,2 milions de persones que van establir per sisè any un rècord d’afluència. L’any passat el MNAC va rebre 500.000 persones menys.

A finals de juliol va tancar les seves portes al públic la Casa Lleó i Morera, l’edifici de Lluís Domènech i Montaner situat en ple passeig de Gràcia, que havia obert el 2014 i mostrava el seu pis noble de 400 metres quadrats on els artesans modernistes es van lluir amb un dels seus millors treballs. El motiu: vuit graons que impedeixen que tothom visiti aquesta joia arquitectònica que ha portat a l’Ajuntament a no renovar la llicència d’obertura que va concedir, provisionalment, amb la condició de solucionar-ho per complir el Codi Tècnic d’Edificació necessari per obrir al públic qualsevol edifici.

Des de Núñez i Navarro, propietària de l’immoble des del 2006, asseguren que durant aquest temps s’ha intentat trobar una solució i que la seva proposta era col·locar una plataforma a l’entrada que l’Ajuntament ha desestimat per ser incompatible amb el bé perquè afecta rajoles i graons protegits. També es va pensar en la possibilitat, apuntada el 2014, d’accedir per la façana posterior aprofitant la botiga del pis inferior. Després de dos anys i mig la solució no ha arribat i, ara com ara, la casa està tancada. Els responsables d’aquesta asseguren que segueixen buscant possibles solucions i que demanaran un permís especial, com el que tenen altres edificis.

I és que l’accessibilitat al patrimoni a Catalunya i a Espanya és un autèntic problema per als seus amos i responsables.

“Els 114 museus registrats són accessibles físicament perquè la Llei de museus hi obliga. Una altra cosa són els jaciments i monuments. S’ha fet molt i la situació ha fet un gir radical en els últims anys, però si haguéssim de tancar els monuments que no són accessibles al 100% tancarien gairebé tots. És un tema complicat”, explica Magda Gassó, responsable de Museus i Béns Mobles de la Generalitat, que assegura que sempre es parla de l’accessibilitat física però que cal tenir en compte la visual, auditiva i psíquica. “Hi ha monuments com el castell de Cardona o el de Miravet o l’església de San Pere de Rodes, en els quals l’accés per a tothom és impossible, i estan oberts”, prossegueix Gassó, que recorda que durant la celebració del festival de música que acull el monestir de l’Alt Empordà cal “portar enlaire fins a l’església les persones que hi acudeixen en cadires de rodes”. També que “la càtedra d’Accessibilitat de l’Autònoma ha col·laborat amb els museus de Girona creant un full de ruta per solucionar aquests problemes. Aviat es farà el mateix amb Tarragona i Lleida. Però és un tema lent”, explica.

Tere Pérez, del CCCB, es reuneix amb una vintena d’experts en patrimoni cada primer dimarts de mes al Museu Marítim de Barcelona a la taula per a l’accessibilitat. “Tots estem per l’accessibilitat però no és fàcil, ja que cal veure cas per cas”. Quant al tancament de la Lleó i Morera assegura que no és partidària que “si no pot entrar tothom es tanqui i no hi entri ningú”.

El mateix defensa Àngels Solé, directora del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC): “Em sembla un error tancar la visita d’un bé patrimonial amb l’argument que no es pot resoldre la seva accessibilitat”. Solé coincideix amb Pérez en què “cal treballar per l’accessibilitat, contemplant l’excepcionalitat i analitzant cas per cas. Si es pot resoldre sense perjudicar ni afectar el bé endavant, però si no és possible, que es quedi com està i que el visiti qui pugui. I això no és anar contra ningú”. I recorda que tots els edificis construïts en l’últim terç del segle XX són accessibles, però no els monuments i edificis anteriors, “perquè són fruit de la seva època”.

Per a minories

El 2009 la Generalitat i La Caixa van signar un conveni per donar valor al romànic (Romànic Obert) que va permetre intervenir en 77 edificis i béns, després d’invertir-hi 18 milions d’euros. Una de les crítiques que es va realitzar va ser que aquests edificis es van omplir de rampes per fer-los accessibles. “No s’ha fet res anormal que atempti contra les esglésies. S’ha treballat per facilitar la seva lectura, però sense danyar-les. A més, la majoria de rampes són reversibles”, remarca Solé, que recorda que el tema determinant és l’econòmic. “La majoria de les vegades no hi ha recursos. Primer és la seguretat i la conservació. Aconseguir-les al 100% requereix un esforç molt gran. Després es fan accessibles en la mesura que és possible, tenint en compte que la societat sempre qüestiona els pressupostos per a cultura que a més són els primers dels quals es prescindeix”.

Per la seva banda, Jordi Tresserras, gestor de patrimoni cultural i consultor d’organismes com la Unesco, assegura que “desgraciadament el patrimoni no pot ser accessible 100% per tots i per això s’han de buscar criteris d’excepcionalitat que la Comissió de Patrimoni ha de valorar en cada cas, però sempre cal buscar alternatives abans de tancar. Núñez i Navarro ha fet un gir brutal. De no haver-hi diàleg amb el patrimoni amb temes com la casa Golferichs que es volia enderrocar, a obrir al públic la casa Lleó i Morera, malgrat que amb les visites el rendiment econòmic és menor que si es dediqués a apartaments de luxe”, explica l’expert que conclou que si un bé es tanca per ser excloent pot acabar sent només accessible i podent-ho gaudir una minoria en esdeveniments privats.