Pisos turístics sota la llei

Flexibilitzar les regles per incorporar noves realitats econòmiques a la legalitat és un objectiu legítim i necessari en una societat dinàmica com la que aspirem a tenir. Els pisos turístics van sortir de la competència de la Llei d'Arrendaments Urbans el 2013 i des de llavors estan subjectes a regulacions dispars segons les comunitats autònomes, a vegades en col·lisió amb els sectors hostalers que se senten afectats i a vegades en col·lisió amb una sana competència. Balears prohibeix els pisos turístics i permet només els xalets unifamiliars; Madrid impedia llogar-los per estades inferiors a cinc dies fins que una sentència del seu Tribunal Superior de Justícia va anul·lar aquesta disposició; Canàries els restringeix a les zones turístiques en una mesura impugnada per la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència.

Les prohibicions i els límits tan excessius són inacceptables en una economia oberta com ha de ser l'espanyola. Però permetre no és desregular, i en aquest sentit la necessitat de llicències i d'establir els impostos corresponents és la via perquè aquest sector pugui seguir creixent i generi beneficis per als turistes i per als arrendataris i no causi perjudicis a la societat.

Barcelona ha ordenat el tancament de 256 pisos i ha imposat multes de 30.000 euros als portals de lloguer Airbnb i Homeaway per publicar anuncis de pisos sense llicència, una mesura que ha fet enfurismar aquestes plataformes i els partidaris de la desregulació. Però l'excés de visitants —Barcelona va rebre 8,9 milions de turistes el 2015— s'ha convertit en el quart problema per als seus habitants, i és responsabilitat de les autoritats municipals ordenar aquesta realitat.

Els portals no es consideren responsables d'infraccions de tercers i han recorregut contra la multa, que l'Ajuntament amenaça a elevar fins als 600.000 euros. La pugna judicial està servida i han de guanyar-la l'equilibri i la legalitat.