27 noms després de 40 anys

La setmana passada, coincidint gairebé exactament amb el 80 aniversari de l'inici de la Guerra Civil i transcorreguts poc més de quaranta anys des del nomenament presidencial d'Adolfo Suárez -que es pot considerar la primera fita cronològica de la transició política-, es va fer pública la proposta del Comissionat de la Memòria Històrica de Madrid a l'Ajuntament per rebatejar 27 vies de la capital, dedicades fins avui a figures conspícues de l'èpica franquista.

La primera reacció que l'assumpte suscita és d'estranyesa: com és possible que, passats 37 anys des de les primeres eleccions municipals democràtiques, aquesta higienització de la llista de carrers madrilenya encara estigui pendent? Per quins alts motius alcaldes d'esquerres com Enrique Tierno Galván o Juan Barranco, fins i tot el centrista Agustín Rodríguez Sahagún, no hi van fer res des del 1979 fins al 1991? La comoditat dels seus successors Álvarez del Manzano, Ruiz Gallardón i Ana Botella amb aquest nomenclàtor és, en canvi, fàcil d'entendre; i coherent: ara mateix, el PP de la senyora Aguirre continua sent contrari a la desfranquització en marxa. Sempre acaben allà mateix...

Subratllem que els noms dels 27 carrers en qüestió no són els de funcionaris foscos, discrets i innocus servidors de la dictadura que va subjugar Espanya durant quatre dècades, o bé personatges a qui, amb ser franquistes, es pugui atribuir algun mèrit extrapolític. No. S'hi compta el més granat del generalat —o del coronelat— colpista de 1936: Saliquet, Moscardó, Yagüe, Varela, Mola, Orgaz, Sagardía (àlies el carnisser del Pallars), Millán Astray, Fanjul, Dávila, Asensio, García de la Herrán, Muñoz Grandes...). I també un parell de ministres de Franco durant la ferotge postguerra: José María Fernández-Ladreda i Menéndez-Valdés, i Eduardo Aunós Pérez.

Però fins i tot els noms aparentment menys coneguts, aquells que, per a la ciutadania més jove i/o profana, poden semblar neutres, no ho són en absolut. Vegem-ho. La plaça dels Germans Falcó i Álvarez de

Toledo està dedicada a Manuel (duc de Fernán-Núñez) i Tristán (comte de Barajas), militars ultramonàrquics, el segon dels quals va ser l'executor de l'afusellament de l'alcalde i catorze dirigents republicans més de Lleó.

Juan Pujol Martínez va ser un periodista d'ultradreta, conspirador antirepublicà i cap de Premsa i Propaganda de la Junta de Burgos. El capità Cortés (Santiago Cortés González) era un oficial colpista de la Guàrdia Civil, cap del reducte facciós de Santa María de la Cabeza (Jaén) i figura clau de la mitologia heroica del franquisme. Quant al carrer dels Germans García Noblejas, homenatja una família de militants falangistes, alguns combatentes de la Divisió Blava sota uniforme nazi i jurament de lleialtat a Hitler. Que, el 2016, un partit polític democràtic i de govern encara pretengui mantenir aquests noms en la trama viària de la capital de l'Estat és un escàndol i una vergonya.

Pel que fa a les propostes substitutòries fetes pel Comissionat, em semblen en conjunt correctes, intel·ligents i fins i tot proveïdes de subtil ironia. O no la té el fet de reemplaçar el general Muñoz Grandes, combatent a l'estepa russa contra el bolxevisme, per Marcelino Camacho? O el sinistre Juan Pujol pel delicat escriptor i periodista Corpus Barga? El recanvi d'una tropa de militars i civils que es van aixecar en armes contra la democràcia per gent com els escriptors Arturo Barea, Max Aub o Edgar Neville, la feminista Mercedes Formica, el periodista Manuel Chaves Nogales, fins i tot pel tinent de la Guàrdia d'Assalt José Castillo, l'assassinat del qual, en mans de l'extrema dreta, va desencadenar el de José Calvo Sotelo, protomàrtir de l'immediat Alçament, constitueix una reparació històrica digna d'elogi.

Un únic retret, potser: no haver trobat un espai per al capità aviador i enginyer Virgilio Leret Ruiz, el primer militar lleial a la República executat pels alçats a Melilla, l'esquela dels quals, tan gran com commovedora, podem veure al PAÍS, indefectiblement, cada 17 de juliol.

Però els membres del Comissionat madrileny de la Memòria Històrica mereixerien l'aplaudiment encara que només fos per una de les seves propostes, que és tot un cop de geni: la de reemplaçar el carrer del general Millán Astray, el brutal africanista escapçat, el mestre de Franco, el coprotagonista del famós incident de Salamanca amb Unamuno, l'autor del crit " "¡Muera la inteligencia y viva la muerte!" pel carrer... de la Inteligencia. Això sí que és justícia poètica.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.