Ascetes i acròbates versus paranoics
Quan analitzem els discursos de la recent campanya electoral, ens consta que la destresa més influent ha estat la difamació
U
Quan analitzem els discursos de la recent campanya electoral, ens consta que la destresa més influent ha estat la difamació. Emfatitzar acusacions, accentuar recels, consolidar prejudicis, fomentar la suspicàcia com a activisme cívic. A això es redueix el nervi narratiu dels candidats. El seu èxit consisteix a imputar l'adversari com a reu de la gran murmuració. És l'últim recurs d'una política esgotada per la malvolença.
Dos
Som el que proclamen els altres. Així de fràgil és la nostra condició social i així de trencadissa és la nostra identitat. La infàmia turmenta la consciència de l'home contemporani i destrueix la ficció de la seva autonomia personal. Aquesta inquietud psicòtica és contagiosa. Sotmesos a la desconfiança del proïsme, pidolem la seva aprovació o en neguem l’existència. La cultura política protegeix els escatats i els anima a sospitar. Els altres seran el que nosaltres sabem que són. Quina importància té el que ells diguin? Deu ser obvi que amaguen les seves intencions.
Tres
Aquesta presumpció ha creat escola. En lloc de respondre a una objecció o refutar un argument, el candidat improvisa un desmentit. Preferiblement, una facècia. O un titular, que ve a ser el mateix. Entre els tertulians s'han format els nostres millors oradors. Als més espavilats se'ls envia a la tertúlia nacional i allí prosperen. Aquell que aprengui a destruir la credibilitat aliena farà carrera. El seu mandat l’obliga a excitar la fogositat terapèutica dels militants. Se li ha encarregat negar el que és real i substituir-ho per la ficció corporativa. Les coses no són el que semblen: jo us diré què hi ha darrere de tot això.
Quatre
La reforma de les deficiències del sistema s'enfronta per això a un obstacle insalvable: l’avorriment. La ingenuïtat d'ahir és absolta per l'amnèsia i la credulitat d'avui brolla com a convicció personal. En aquesta cinta de Moebius ningú roman indemne. El subjecte de la política ho sap i juga a fer-se estimar. Només de vegades se’l reclama, se l’afalaga, se li regalen elogis, consideracions, promeses. Una festa de petons i abraçades indiscriminades. Resulta agradable ser necessari per a la gent important que governa. Però com a espectador només pot aplaudir. Avui dia la gent ben educada no crida en el teatre.
Cinc
El pensador alemany Peter Sloterdijk elabora en un dels seus últims tractats (Has de canviar la teva vida, PreTextos) els requisits educatius per al creixement vertical de l'home, una educació que ens rescatarà de la indigència intel·lectual i dels nostres errors culturals. Diu Sloterdijk que una vida exercitant propicia el creixement de la intel·ligència i que hem d'ensinistrar-nos en una doble pràctica: ascetisme i acrobàcia.
Sis
Malgrat que davant de la realitat, un badall s'obre amb amarg ressentiment. Dues reaccions s'ofereixen llavors com a alternatives: el fals abstencionisme, que reclou els ciutadans en la mansuetud, aquesta credulitat orgullosa de la seva candor; i l'impacient empipament, que impulsa un furiós i desorientat nihilisme. És aquest el temps dels esgotaments: es van exhaurint les utopies (inclosa la utopia més respectada: la que les coses tampoc van tan malament) i la consciència il·lustrada de l'emancipació política.
Set
Començarà llavors la fase paranoica de la història. Aquest moment en què la política ha de contribuir amb el seu discurs al descrèdit del món, la celebració del miratge, la invenció dels esdeveniments i el foment de les il·lusions. Qualsevol cosa abans d'encarar-se a la nua realitat de les coses.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.