La franquícia d’Oriol Junqueras

La condició políticament premoderna d’Oriol Junqueras va pel camí de ser una franquícia de seducció, no de vestuari, aparença o tonalitat, sinó de magnetisme. Ho diuen els electors. Tot el contrari d'un líder postmodern, Junqueras opera amb destresa com, per exemple, quan aconsegueix mantenir-se durant mesos sense afirmar ni negar res, al mateix temps que les seves rectificacions de rumb arriben a ser imperceptibles, cosa que permet navegar en sentit nord, sud, est o oest aportant proporcionalment tanta immobilitat com calgui. La franquícia d’Oriol Junqueras no caduca. N’hi ha prou veient com ha superat l'impacte feridor del seu debat amb Josep Borrell, moderat per Josep Cuní i centrat en l'economia de la secessió. S’ha de buscar amb lupa algú que cregui que Oriol Junqueras va guanyar el debat. Borrell va actuar amb una dialèctica de demolició i un coneixement de la matèria que desbordava les dades i els arguments de l'adversari. Junqueras va desaprofitar l'oportunitat d’explicar les seves idees sobre l'atur, el deute, el dèficit i el creixement, facetes de la realitat que continuaran existint en una Catalunya independent. No és inoportú recordar que Oriol Junqueras, líder d'Esquerra Republicana, és vicepresident de la Generalitat i home fort de l'economia a l'Executiu de Carles Puigdemont.

La veritat és que la franquícia Junqueras funciona encara que costi recordar que hagi dit alguna cosa substancial. Derrotat estrepitosament per l'ímpetu i rigor de Josep Borrell –ja se sap, jacobí, etcètera– el poder magnètic de Junqueras es manté intocable. Després del recompte del diumenge 26, ERC prossegueix ocupant el terreny de Convergència que inusitadament li va ser cedint Artur Mas. Per exemple, obté nou diputats davant dels vuit de Convergència, es queda amb deu dels setze escons al Senat que corresponen a les circumscripcions de Catalunya. Territorialment, ERC penetra als vells feus encara que l'inimitable Gabriel Rufián no hagi aconseguit seduir el votant del cinturó metropolità de Barcelona.

Per quina peculiar pulsió de confiança tants electors voten el partit liderat per un home al qual uns dies abans han pogut veure en una situació tan precària debatent amb Josep Borrell? En fi, al marge del seu magnetisme tacticista, és que Junqueras sap d'alguna cosa? Caldria aclarir per quina incomprensible raó alguns portaveus mediàtics de la Convergència sobiranista han passat el Rubicó i donen suport a ERC. Si aquest és un acte de racionalitat política, caldrà veure què entenem per racionalitat en aquesta segona dècada del segle XXI. Sens dubte, tots els vots són lliures i iguals. El problema és que qualsevol teleespectador ha pogut constatar que el màxim responsable de l'economia de la Generalitat desconeix els fonaments econòmics de la independència de Catalunya que postula. I al mateix temps, va enfortint-se respecte de la Convergència residual de Carles Puigdemont fins al punt que podria ser el pròxim president de la Generalitat. Qui sap fins a on arribarà la franquícia Junqueras, una mena de sortilegi basat en unes sigles de trajectòria discutible, sense solidesa programàtica, excepte l'objectiu d'una república catalana que hauria de posar-se a la cua dels països que aspiren a integrar-se a la Unió Europea, amb el requisit previ de ser membre de les Nacions Unides.

En plena campanya electoral, Gabriel Rufián i Oriol Junqueras deien que l’Estat és “irreformable”. El que veritablement no sabem és quin marge tindria un Estat català no només per a la reforma sinó també per a la supervivència elemental. En cas que existeixi, el mètode econòmic per a la Catalunya separada d'Espanya no serà una aportació personal de Junqueras ni de Rufián. De la mateixa manera, suposar que una república catalana seria més justa –com diuen Junqueras i Rufián– és un apriorisme difícilment sostenible. De Rufián no se sap, però segons el que Junqueras diu en privat o a Madrid i el que diu al Parlament de Catalunya, més aviat sembla que ni espera una secessió en molts anys ni creu en la seva efectivitat institucional. Tampoc sembla sostenible que amb el 26-J el sobiranisme hagi arrasat. El que arrasa és la confusió general, els transvasaments de vots amb improbable sedimentació i el fraccionament polític d'una societat dividida per la proposta de secessió. Potser la franquícia Junqueras té una certa perspectiva temporal però, amb franquícia màgica o sense, ERC és un partit de puja i baixa.

Valentí Puig és escriptor.