Jo Cox i la política de la por

Bernard Cox, marit de Jo Cox, la diputada laborista assassinada durant la campanya del referèndum anglès, va dir que “ella estava preocupada per la direcció que segueix la política en l’actualitat, no només aquí sinó globalment, i com juga amb les pitjors pors de la gent en comptes de fer-ho amb els seus millors instints”. Aquestes paraules de Jo Cox han estat premonitòries, les pors han donat el resultat que menys desitjava la diputada laborista: la sortida del Regne Unit d’Europa.

Les pors han induït els britànics a replegar-se sobre si mateixos, el discurs de la por llançada pels proeuropeus no ha aconseguit canviar la seva decisió. Cox va retratar perfectament la deriva de la política actual construïda sobre la desconfiança en la ciutadania. Cada vegada que els ciutadans opten per sortir del guió —el cada vegada més estret espai del possible en un sistema de poder que va minant qualsevol forma d’alternativa— es despleguen un conjunt d’idees catastrofistes per ficar el pànic al cos dels ciutadans i obligar-los a rectificar.

Es dirà que un sistema polític és per definició un mecanisme de control social i que la por sempre ha estat l’instrument preferit del poder. Però la hipòtesi de partida de la cultura democràtica és el reconeixement i el respecte de la ciutadania, que difícilment quadra amb campanyes que tracten d’ignorants, susceptibles de deixar-se seduir per qualsevol engalipador, els qui volen variar la partitura. “Enganyaran els votants, però no el mercat”, ha dit durant la campanya electoral espanyola un tal Feito: la paraula del mercat és l’única veu que importa.

Quan la democràcia queda reduïda a un simulacre els límits del qual estableix un déu menor anomenat mercat, les velles categories de sobirania popular, d’emancipació, d’igualtat de drets, manquen de sentit. I quan és la ciutadania la que demana la paraula, no queda més remei que atemorir. I, si la gent perd la por, el pas següent és l’autoritarisme postdemocràtic, un sistema neoautoritari en què la submissió es disfressa de decisió lliure.

Les paraules de Jo Cox ens adverteixen d’un sistema de governança construït sobre l’aïllament i la indefensió del ciutadà, reduït a la condició d’home econòmic, despullat d’aquelles passions i instints nobles que el fan sortir de si mateix per anar a la trobada dels altres i teixir discursos d’emancipació i oportunitats de canvi que permetin ampliar l’espai del possible i sobretot construir una societat en què les institucions no humiliïn els ciutadans sinó que els reconeguin, que regnin altres valors que l’or, la por i la insolència.

En aquest context, el poder es converteix en un espai tancat, la política deixa pas al regne dels experts, que viuen en la impunitat de reduir les persones a xifres i, per tant, de despullar-les de la seva humanitat. I és lògic que es marginin les humanitats dels estudis, perquè la complexitat de l’humà és una molèstia per a un poder que busca modelar homes unidimensionals, que la seva autoredempció quedi en mans del negoci del coaching i de l’autoajuda. Com que és lògic que es ridiculitzi la preocupació per la desigualtat, perquè com més visible és l’abisme més fàcil és especular amb la por, fins que es creua el llindar del sostenible i la gent diu prou.

Quan s’intenta reconstruir l’espai del comú, mobilitzar “els millors instints” de les persones per construir projectes col·lectius, fer dels grans desafiaments oportunitats a compartir, els poders establerts despleguen el discurs de la por, menyspreen els qui s’indignen. Però aquesta vegada, al Regne Unit, aquesta estratègia ha fracassat: els britànics han desoït les apocalíptiques profecies que les elits occidentals els llançaven des de totes les capitals polítiques i econòmiques. I s’han posat en evidència els límits d’una Europa que es pretén construir amb els ciutadans en el paper de comparses, sense projecte comú ni expectatives. I ha guanyat la il·lusió de l’autosuficiència britànica, basada en temors i desconfiances ancestrals. Jo Cox tenia raó, la política democràtica està en la fase crítica de la por. En comptes de reformar-la, es demonitza els qui volen canviar-la. El discurs de la por com a expressió de la impotència de la política.