Mateu aquest gos!

És possible que no siguin pocs els escriptors que escriuen en un estat de relativa inconsciència, de manera instintiva, des del territori del somnambulisme, com si el pensament, o la feina del control exercit per la raó, estigués renyit amb el que es construeix a través de les paraules, convençuts que la literatura prové de la inspiració i del que rep l’ànima: no seria estrany que pensessin que la reflexió no por millorar un llibre perquè creuen que les obres d’art s’assemblen a les creacions de la naturalesa. Aquesta mena d’escriptors són uns decidits partidaris d’uns lectors que no es resisteixin a la seva proposta, que s’hi entreguin sense cap reserva, sense condicions, com si els seus llibres s’haguessin de llegir sense jutjar, deixant-se endur pels seus efectes i la impressió que causen, segurs que l’anàlisi freda dels seus textos tanca el camí del gaudi estètic que proporcionen. És una manera d’entendre la literatura que no és exclusiva dels autors mediocres. Goethe, per exemple, menyspreava la crítica, deia que si la poesia es llegia amb un ull clínic només s’aconseguia que en quedessin uns fragments que no servien per a res i que tan sols incomodaven, i considerava els crítics unes persones malintencionades —els autors, en canvi, eren una gent que proporcionava alegries—, uns malfactors que destruïen la festa de la literatura. L’odi a la crítica ja li venia de la joventut: “Mateu aquest gos! És algú que fa ressenyes”, escrivia en un poema primerenc.

És normal que aquesta espècie d’escriptors, que consideren la seva obra una cosa totalment incommensurable, aliena a la raó gràcies a l’esperit del seu geni, acceptin els punts de vista dels lectors que els llegeixin des de la crítica i la reflexió, desapassionadament, examinant la funcionalitat dels recursos i els procediments que usen per estructurar la seva obra i contribuir a fer visible la cara verdadera de les coses que s’escriuen. Goethe ja es lamentava que els alemanys, quan algú els ensenyava una flor, volguessin saber quina olor feia i si servia per preparar alguna infusió. No és una exclusiva dels autors majors com ell l’adopció a la manera de lema vital d’una màxima tan senzilla i fal·laç —autoritària i imperiosa— com aquesta: agraïment en comptes de crítica. La pregunta malvada que es podria fer un crític parlamentari és si aquests escriptors inconscients, instintius, somnàmbuls, sense vigilància de la raó, són equiparables als polítics nacionalistes, convençuts que el seu ideari neix de la inspiració i del que l’ànima rep de la terra. El problema és que no sembla que n’hi hagi cap equiparable a la grandesa majestuosa de Goethe, que era capaç de dir que quan la gent no t’admira o t’enveja no ets feliç.