Pilar Aymerich: “Una foto dolenta no existeix, no cal que la facis”

La fotògrafa Pilar Aymerich (Barcelona, 1943) adora els gats, uns animals amb els quals ha conviscut des que era petita. Deu ser per això que la fotoperiodista, autora d’un bon nombre de fotografies icòniques de la Barcelona dels anys setanta i vuitanta que reflecteixen com poques els canvis socials, polítics i culturals que es van viure en aquestes dècades, té molt de felina. Com els seus tres gats que recorren l’enorme pis de Gran de Gràcia on viu i té el seu estudi, Aymerich, que fa gairebé 50 anys que treballa darrere d’una càmera, camina sigil·losa i amb calma, observa amb deteniment i només dispara de forma precisa la seva càmera després guanyar-se la confiança de la seva presa. Una selecció de fotografies realitzades durant aquestes dècades, en què es barregen els retrats amb les imatges dels bulliciosos i conflictius carrers en aquest moment, es pot veure fins al setembre a la galeria Eude del carrer de Consell de Cent de Barcelona sota el títol la Barcelona de Pilar Aymerich.

“Són fotografies en què es barregen els fets que van fer que Barcelona canviés radicalment i alguns dels seus protagonistes; un moment irrepetible on es van ajuntar tres generacions: els que tornaven de l’exili com Mercè Rodoreda, Pere Calders o Joan Oliver; els que havien estat a la resistència interior, com Antoni Tàpies o Maria Aurèlia Capmany, i els joves que havien begut de tota aquesta gent, com Ovidi Montllor, entre d’altres”, explica la fotògrafa durant un recorregut per l’exposició; una mena de retrospectiva que ha seleccionat amb cura. “Moltes són imatges que no s’havien positivat mai, perquè en el moment en què es van fer no eren les importants, però sempre han estat aquí”, explica davant d’una mare hippy de 1972, “una espècie de madonna”, o una criada estenent la roba en una de les terrasses de l’Eixample. “És l’època en la qual la premsa va passar de no reflectir la realitat, de parlar només de talls de cintes i inauguracions, a l’auge del fotoperiodisme que va aconseguir posar-se a nivell europeu”.

Aymerich segueix treballant al seu laboratori, instal·lat a l’altra punta del seu pis. “Quan vaig tornar de Londres a final dels anys seixanta es revelava molt malament, era tot molt empastat, i el primer que vaig fer va ser muntar el meu propi laboratori, perquè sóc molt meticulosa i vaig pensar que una còpia que al darrere hi posés Pilar Aymerich havia d’estar ben ampliada”. També segueix fent fotografies: “Quan passa alguna cosa, agafo la càmera. És com una necessitat; una altra cosa és que faci fotos o no. Una de les últimes vegades va ser quan el desallotjament de Gràcia. Ets fotògraf les 24 hores al dia. No és una professió, és una forma de vida”.

Ets fotògraf les 24 hores del dia. Això no és una feina, és una forma de vida

A més de felina, a Aymerich se li nota la formació: “Vaig estudiar direcció teatral i escenografia a l’escola d’Adrià Gual. Per això, les persones que retrato sempre apareixen en un entorn que ajuden a definir-los i que afegeix informació”, explica, mentre remarca que només fa primers plans a la gent gran “perquè les arrugues també parlen del personatge”.

El 2004, coincidint amb la celebració del Fòrum de les Cultures, va donar el salt de la fotografia analògica a la digital. “Però enyoro l’analògic. No és ni millor ni pitjor, és diferent. Per a mi, la reflexió en fotografia és molt important, per això solia deixar diverses hores el rodet sense revelar, per tenir una mica de perspectiva”. Ara la cosa és diferent, més immediata. Encara que té una fórmula. “Amb la càmera analògica, abans de començar a retratar conversàvem i preníem alguna cosa, i durant deu minuts disparava sense rodet. I quan veia que el personatge s’havia relaxat començava la sessió, perquè tinc assumit que la fotografia és una agressió. No t’endús l’ànima, com diuen algunes tribus, però sí que és una mena de confessió. Ara dic que el visor se m’ha espatllat perquè no vulguin veure el resultat del treball i trenquin la màgia que es crea”, assegura, mentre abomina del Photoshop: “És horrorós, perquè canvia les persones, és immoral. S’ha de tenir una ètica, una línia que no pots passar perquè estàs perdut. Jo treballo amb persones, i és molt important no trair”. Entre el col·lectiu més difícil, assegura, els escriptors. “Tenen molta por a la càmera, perquè tenen la prevenció que pots endevinar qui són”, explica somrient.

Tot retrat és una agressió. No t’endús l’ànima, però sí que és una mena de confessió

Es posa seriosa quan se li pregunta per l’estat dels arxius fotogràfics, un tema que coneix a fons perquè ha participat en nombrosos fòrums i reunions del sector amb l’administració catalana. “Hi ha un Pla Nacional per a la Fotografia, però està en els seus inicis. No saben molt bé per on tirar, i hem perdut molts anys en què grans arxius s’han perdut, i fins i tot te’ls trobaves als Encants tirats per terra, perquè fins fa poc el treball dels fotoperiodistes i documentalistes no es considerava fotografia d’autor. Per això, a Catalunya la fotografia documentalista no està present en els centres importants i s’està perdent la història en imatges d’aquests anys. És imperdonable”. Ella va dipositar el seu arxiu el 2011 a l’Arxiu Nacional de Catalunya. “No tinc fills i sempre he pensat que era un patrimoni que ja no em pertany, que és de tots, i allà es pot consultar”, tot i que remarca que segueix tenint els drets de les seves imatges i que pot disposar dels negatius quan vulgui.

Aymerich és capaç d’explicar la història que hi ha darrere de totes les seves fotografies. Siguin manifestacions de bombers, sindicalistes o actors, entre els quals es veuen Flotats, Mario Gas i Loles León, que porta un cartell en el qual es llegeix “actriu a l’atur”, i periodistes. “És de 1976. Va ser la primera autoritzada, i no sabíem com acabar-la, perquè els grisos no ens perseguien. Vázquez Montalbán li va preguntar a Josep Ramoneda, que era el més viatjat, com es feia en altres països, i va comentar que a França es donaven la mà i es dissolien, i així ho vam fer”. O dones contra les violacions que passen per davant d’un cinema en el qual es programava una pel·lícula del destape.

Després de comprovar la quantitat d’imatges d’aquesta artista que han estat utilitzades en portades de discos —com la d’Ovidi Montllor per a la portada de La fera ferotge de 1968, en la qual el cantant treu fum per la nas—; de llibres, com el de la Montserrat Roig sobre els catalans en camps de concentració: “Va ser la primera vegada que es va escriure d’aquest tema. Em va cridar Montserrat Roig i em va dir que hi anés corrent. Quan vaig arribar a casa seva em vaig trobar tres senyors asseguts davant d’una gravadora explicant coses terribles, però allà no podia fer fotografies. Me’n vaig anar i vaig trobar un mur que vaig pensar que em serviria, i els vaig convèncer per fer un passeig. Quan vam passar per davant del mur els vaig dir que es posessin com quan eren al camp i concentració. Els va canviar la cara. Només vaig fer una fotografia perquè els veia patir. Me l’acaben de demanar per al Museu de l’Holocaust”. També en cartells com el de la gran manifestació de l’Estatut de 1977 “que es va col·locar en molts ajuntaments”. L’autora assegura que “una foto dolenta no existeix, perquè no cal que la facis. El privilegi de ser freelance com jo he estat és que pots triar no fer-la”. Perquè “jo no sóc d’aquests que dispara i després ja ho veurem”.