L’últim repte de Nil Bohigas

El de Nil Bohigas és un nom sagrat de l'alpinisme català. Nascut a Barcelona el 2 d'abril del 1958 i mort ahir, amb 58 anys, l'alpinista deixa empremta a la muntanya, de Montserrat a l'Himàlaia, on va escalar i va volar.

Format al Centre Excursionista de Catalunya, amb 15 anys era membre referent del que es va anomenar New Wave de l'alpinisme català. Compartia inquietuds a les parets amb noms referents com els de Néstor, el seu germà, o els de Toni García, Ricard Herrero, Joan López, Joan Martí i Eric Lucas. Amb ells obrien una via rere una altra per Montserrat i el Pedraforca, per on milers d'alpinistes han crescut després, camins per la paret amb noms referencials, com el de la Choras Piengue, el Districte de les Bruixes, el Mandrágora, el Nasti de Plasti, o la Star MacHara.

En temps de cabells llargs i somnis lleugers, els reptes s'afrontaven un rere l'altre, així que els ulls blaus del Nil no van trigar a enfilar els Alps i la serralada de l'Himàlaia. En un no parar, portat per bona part d'inconsciència i una dosi enorme d'amor als reptes, tan aviat encadenava en tres dies la Peutérey amb el Frêney, el 1983 i amb l'única companyia d'Enric Lucas, com pujava en solitari el Chèré al Tacul o participava en un intent hivernal a la nord de l'Eiger, el 1984, d'on va ser rescatat. D'una manera molt pura, molt lleuger de material, Bohigas va escalar el cim nord-oest del Saraghrar (7.349 m) el 1982, amb Juan López i Lucas i va intentar l'aresta nord de l'Everest dues vegades (1983 i 1985) fins que va trepitjar el cim el 1988, en l'expedició de Conrad Blanch.

Inolvidables per a l'alpinisme, però, són les seves solitàries al Baruntse i dos altres pics de 6.300 m, el Pethange i el Cho-Polu. “No era gaire alt, però poc després vaig saber que ningú l'havia trepitjat mai”, va recordar després. La seva fita més gran la va aconseguir el 1984 amb l'obertura de la cara sud de l'Annapurna, en estil alpí, després de passar vuit dies a la paret amb Enric Lucas, en una de les grans fites del vuitmilisme. “Era una mica alt, però el nostre plantejament va ser similar al d'altres expedicions: érem un grup d'amics, quatre hippies [amb les seves companyes] que van poder gaudir dels paisatges d'un camp base a 4.000 metres. Vam escollir la muntanya per l'espectacularitat i perquè va arribar abans el permís del Govern del Nepal. Vam anar a la paret sense saber per on pujaríem”, va explicar tan tranquil en una entrevista a la revista Desnivel el 2009. L'any 2011 el cim seguia sense que ningú hi hagués accedit per aquest vessant.

Bohigas, el 1991, es va convertir en el primer espanyol a arribar en solitari al pol Nord magnètic després de recórrer aproximadament 770 km en 78 dies de travessia. Les penúries econòmiques van convertir la travessia en tota una odissea.

El Nil, que es definia com “un amant de la muntanya”, va ser, a més, un dels precursors del parapent al nostre país. El seu salt més recordat va ser el que va fer des de l'aresta oest de l'Everest, a 7.300 m, el 1988, l'any en què va arribar al cim del sostre del món. 7.740 metres al camp base de l'Everest. “Ho feia per baixar mes ràpid de la muntanya”, comentava fent broma. De fet, explicava emocionat els seus primers vols des del cim de l'Aneto, gairebé amb tanta passió com aquell primer salt des d'una aresta del mític cim del món.

Compromès en la defensa del català a través de la Plataforma per la Llengua, amb la qual va col·laborar activament, en les últimes dues dècades, s'havia dedicat al món empresarial. El 1991 va fundar No Limit i, juntament amb el seu germà Néstor, va crear la pionera Raiverd, una prova que consistia a superar 400 km en canoa canadenca, nedant, amb bicicleta i corrent, repte que va posar les bases de les grans proves de fons de muntanya actuals.

Diuen els seus amics que Nil Bohigas era un gran paio. Ahir els seus ulls blaus es van tancar i va encarar el seu últim repte.