Xavier Antich com a símptoma universitari

L’editorial Arcàdia acaba de publicar un llibre de Xavier Antich que no hauria de passar desapercebut als universitaris del nostre país, o de qualsevol altre: La voluntat de comprendre(Barcelona, 2016). Es tracta d’una recopilació, reordenada, d’articles publicats en un diari del país i en català: potser ningú no els havia llegit tots, o potser no n’havia llegit cap si llegeix qualsevol altre diari, o cap diari, com comença a passar: un quiosc de premsa que hi ha al davant mateix de la UB ara ven solament pornografia i llaminadures! Dic que no hauria de passar desapercebut no solament pel contingut dels articles, que sempre és bo, intel·ligent i oportú, sinó perquè actua com a símptoma del que està succeint a les nostres universitats lletrades, ara cada cop més amnèsiques i estranyes al concepte.

El primer símptoma important és que Antich és un professor (UdG) que no es limita a donar classes —ell les dóna, no com els que es passen bona part de l’any esprement el suc d’unes beques que els permeten de passar mesos en una biblioteca estrangera fent qui sap quines recerques—, sinó que ha acceptat de tenir un rol en la societat oberta —i els seus enemics. Escriu als diaris, pronuncia conferències fins i tot en aquelles parròquies que només us donen un berenar migrat, promou i assisteix a seminaris i col·loquis pensats per a tothom, i participa activament en entitats de la dita societat civil, en ares del progrés cultural no d’ell mateix, sinó dels altres. De passada, ell s’ennobleix i de lliçons s’ennova.

El segon símptoma de relleu que significa aquest llibre és que l’autor no fa escarafalls a la divulgació del saber. Les aules són plenes de saberuts que solen ensenyar més del que saben i que han perdut de vista la capacitat dels alumnes d’entendre qualsevol cosa que es basi en conceptes una mica ben forjats. Antich —oh saviesa antiga, dialogal, socràtica!— entra en els articles continguts en aquest llibre en el pensament d’homes i dones de lletres tan complexos com Hannah Arendt, Theodor W. Adorno, Gilles Deleuze, Martin Heidegger o María Zambrano —per no citar els clàssics pròpiament dits—, i fa entenedores les seves raons a qualsevol lector: aquell common reader tan preuat per la crítica anglesa, tan menyspreat per aquells que Cadalso, l’autor de les Cartas marruecas, anomenava “eruditos a la violeta” (reedició recent a l’editorial Maxtor Librería).

El tercer símptoma és la capacitat d’Antich per fugir de tota especialització. Ja fa un segle, potser dos i tot, que els homes de lletres de valor ens alerten contra la tendència a convertir-nos en especialistes quan es professa alguna branca de l’humanisme. És absurd, completament absurd, ser un especialista en Hegel si abans no s’ha sigut un especialista en Kant, i abans en Descartes, i abans en Aristòtil, i abans en Plató, i abans en Parmènides, posem per cas. És absurd ser especialista en la literatura de l’Índia en anglès si abans no s’ha llegit i conegut tota la història de la literatura anglesa, almenys des de Daniel Defoe. És absurd ser un especialista en narratologia si hom no ha llegit, si res més no, la novel·lística que va de Cervantes a Philip Roth, passant, és clar, per George Eliot. Et ainsi de suite.

I hi ha el símptoma que fa quatre: no serà fàcil que Antich arribi al lloc més alt del reconeixement acadèmic, perquè els acadèmics es reparteixen allò que a les oposicions d’abans se’n deia “el bé suprem” —cap a cinc mil euros mensuals; un bé només material, comptat i debatut, però que fa la vida molt passadora— entre ells, entre els bons minyons, entre els qui no porten cap problema, entre els qui no publiquen llibres recollint articles escrits a la premsa, sinó escrits amb l’únic propòsit d’aconseguir un ISBN, d’aquells que s’envien a una comissió que reparteix les grans canongies només a base de sumar ISBNs, no fent l’esforç (el paguen) de llegir els llibres que representen aquestes sigles.

Això és el que li falta, potser ja per sempre, a la nostra universitat: sortir de les quatre parets que la mantenen tancada amb pany i forrellat; que els membres de l’acadèmia siguin capaços de divulgar el seu saber i dur-lo tan lluny com puguin; no especialitzar-se en res i ser, com li agradava denominar-se a José María Valverde, “especialista en generalidades”; no escriure llibres que no llegirà ningú, i menys els companys de feina de l’autor, per a tradicional indiferència i malvoler dels companys. Tot això ens falta, i tot això és el que significa, a més del seu valor intrínsec, article rere article, el llibre d’Antich.