Maria Antònia Oliver rep el 48è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

L'escriptora i traductora mallorquina Maria Antònia Oliver va rebre dilluns a la nit el 48è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes al Palau de la Música. Es tracta d'un reconeixement instituït per Òmnium Cultural el 1969 i es concedeix a una persona que per la seva obra literària o científica en llengua catalana i per la seva tasca intel·lectual hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural de les comunitats de parla catalana.

La guanyadora, la quarta dona guardonada, un "greuge injust", segons va reconèixer el president d'Òmnium, Jordi Cuixart, ha rebut una dotació de 20.000 euros i una escultura, obra d'Ernest Altés, en un acte on també hi eren l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, el president Carles Puigdemont i tres consellers. Cuixart s'ha referit a una frase d'Oliver, que va assegurar que ella "estava al món per escriure i que entenia el món escrivint".

Nascuda a Manacor el 1947, Oliver va pertànyer a la generació dels setanta, va formar part del col·lectiu literari Ofèlia Dracs i "la seva obra és inseparable del compromís amb el país". Des de la seva primera novel·la, publicada el 1970, ha escrit novel·la, contes, teatre, narrativa infantil, articles, traduccions i guions per al cinema, la televisió i la ràdio.

Va ser una de les pioneres a conrear alguns dels gèneres gairebé absents de la literatura catalana, com la novel·la negra i detectivesca, o la ciència-ficció, present en Lovecraft, o la literatura eròtica. En el gènere negre, Oliver és autora d'un personatge entranyable i conegut com la inspectora Lònia Guiu, el primer personatge femení que es va convertir en protagonista en la literatura catalana del gènere.

Com a narradora, ha utilitzat una àmplia gamma de recursos, que va iniciar amb Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) o El vaixell d'Iràs i no Tornaràs (1976), "amb un substrat important de les rondalles mallorquines".

L'actriu Ariadna Gil ha llegit fragments d'algunes d'aquestes obres al Palau, en el qual l'editor Alex Broch ha evocat la importància de la generació literària dels setanta, i alguns dels seus personatges han cobrat vida sobre l'escenari amb diverses actrius.

"Maria Antònia Oliver ha estat una de les més fermes columnes vertebrals d'aquesta generació, insubornable en les seves idees, majestuosa amb la llengua catalana i incisiva amb els temes que tracta", ha subratllat Broch. Oliver, que tenia el braç dret fracturat, ha confessat: "quan em van comunicar el premi va ser com una injecció en vena de pa amb oli, tomàquet i olives", fins al punt que "havia deixat d'escriure, perquè no podia, i ara espero que aviat pugui tenir una altra obra meva a les llibreries".

Sobre l'escenari, Oliver ha compartit el premi amb el seu marit, el desaparegut Jaume Fuster, i ha ironitzat que als anys setanta no podia evitar sentir-se un "florero" i una "ensaïmada" per cobrir la quota femenina i mallorquina en les reunions clandestines, i "avui he tornat a sentir-me florero en ser la quarta dona de 48 premis lliurats".

L'escriptora ha confessat que no li agrada el nom del guardó, perquè va créixer amb "l'honor a la pàtria, a les forces armades i al caudillo, i a més l'honor és masculí i com a dona no m'interessa".

En el seu discurs s'ha referit a la crisi dels refugiats, que té el seu origen en les guerres a l'Afganistan, a Palestina i sobretot a Síria, on "sofreixen l'horror de les armes i la gent fuig desorientada, tristíssima" per arribar a "la vella Europa, que negocia la dignitat de les persones". Davant d'aquesta situació ha invocat: "la vergonya no és aliena, és també nostra".

Després d'expressar la seva opinió crítica amb l'escalfament global, el pla hidrològic i els atacs al sobiranisme català, Oliver ha dit que serà feminista "mentre hi hagi una dona amb burca" i ha acabat l'acte reivindicant "el dret a adoptar".