Incidència de la llum

La segona generació de pintors holandesos del XVII descobreix en estat pur el que l’art, de manera subordinada, no havia deixat mai de buscar: la primacia de les formes. La importància del tema representat és sovint tan escassa, que en alguns casos fins i tot tendeix a ser nul·la; amb aquest descobriment l’obra no perd sinó que realça els seus atributs essencials. D’aquí prové, crec, l’entusiasme amb què aquells pintors es van posar a pintar natures mortes i figures humanes en actituds quotidianes, banyades en la llum de matí que entra pel finestral d’un menjador o es filtra suaument per les vidrieres d’una cambra; en l’equilibri d’ombres i clarors de les diferents hores del dia i dels objectes que s’hi conformen. Com explica Gombrich, la gent —de segle en segle tan fidel a si mateixa— compra natures mortes per decorar les parets dels menjadors, però els pintors no les pinten per evocar res; les pinten per estudiar la incidència de la llum en la textura i el color d’una poma, una copa de cristall, una llagosta de mar d’un vermell suprem.

Vermeer, que només va pintar pel goig de la pintura, és el gran pintor d’aquest moment transcendent, però els crítics i els especialistes mediocres —molts més del que se sol pensar— s’han interessat i es continuen interessant per esbrinar el sentit exacte de les seves enigmàtiques composicions. Un quadro de Vermeer, Donzella adormida, ha estat i és objecte d’especulacions temàtiques, presidides totes per la certesa que la missió d’un crític d’art només es podrà veure realment acomplerta en el moment en què aquest crític fixi rigorosament el significat d’una obra. El quadro al·ludit representa una noia que dorm recolzada en una taula. La mitja penombra que banya l’escena i la llum, més intensa i uniforme, que es pot observar, a través d’una porta entreoberta, a l’estança del fons donen al quadro tota la seva presència. Per la similitud de la postura de la noia amb un gènere de dibuixos i pintures de l’època que es complauen a recrear, entre altres prejudicis socials, el tòpic de la minyona que, en comptes de fer la feina, s’emborratxa i s’adorm, s’ha explicat una i altra vegada que aquest és també el tema de Vermeer. Altres, fixant-se en el vestit i les joies de la noia, han dubtat que es tracti d’una minyona i han pensat més aviat que és la senyora de la casa. La radiografia del quadro ha permès descobrir que, a l’habitació del costat, el pintor hi havia esbossat un home i un gos, la qual cosa voldria dir que la noia es troba sota la vigilància del senyor de la casa o del marit. Si Vermeer va tapar aquests esbossos és probablement perquè no li interessava facilitar aquesta classe d’interpretacions i perquè volia que tot sorgís de l’equilibri de la llum i les formes. A diferència dels gravats i dibuixos moralitzants, els seus quadros fugen de tot el que és explícit.