Apostes segures i descobriments del Primavera Sound

Primavera Sound ha trencat amb tots els registres, després de l'anunci del seu cartell es van esgotar els abonaments en temps rècord, les entrades de dia també han volat, i després de celebrar amb èxit els seus quinze anys de vida el 2015, per a aquesta nova edició han posat damunt la taula tres caps de cartell que per si sols mouen les masses. Radiohead trenquen amb el seu silenci, PJ Harvey ha tingut a tothom atent i seguint cadascun dels seus passos amb el seu nou disc, i després de confirmar-se en altres grans festivals, l'inesperada i desitjada tornada de LCD Soundsystem.

No obstant això, del festival que se celebra al Parc del Fórum com a principal punt de trobada (també en altres ubicacions de la ciutat com a alternativa), cal destacar la lletra mitjana i la petita, que permet que descobrim una infinitat de noves propostes. Al Primavera Sound tenen cabuda el metal de Venom, la rumba de Los Chichos o la visió particular de la música de John Carpenter, una demostració que no hi ha cap grup que no tingui cabuda aquí i, tot això, sense perdre la seva identitat. En aquesta ruta destaquem una llista amb apostes segures i unes altres que ens permeten altres desafiaments sonors. Hi ha al voltant de 150 alternatives, aquí te n'oferim un possible recorregut.

Algiers: El Primavera Club, el germà petit del festival que se celebra a la tardor, que dóna oportunitats a nous grups, Algiers era un dels caramels més llaminers. Amb el seu debut homònim van aconseguir alguna cosa avui és molt complicada: innovar i ensenyar una paleta de sons que en aparença són antagònics i que aquí es fonen amb aparent naturalitat, cors gospel i soroll post-punk en perfecta harmonia.

Animal Collective: Sempre entusiasmen els seus fidels i desesperen els que no entenen on està la màgia, com és el truc per seguir provocant aplaudiments continus, i tanta veneració sobretot entre la crítica, encara que de vegades es divideixi aquest entusiasme. Painting with no ha estat una excepció, hi ha opinions per a tots els gustos. El 2015 també van publicar Live at 9:30, de tots dos llançaments sortirà el repertori que toquin al Primavera Sound.

Beach House: Van ser dos els discos que va publicar el duo de Baltimore. Quan podia semblar que la seva metxa s'estava apagant, Beach House han revertit la situació i contra vent i marea, encara tenen un gran poder de convocatòria, les seves cançons són rebudes amb xivarri. No s'han mogut ni un mil·límetre del que feien, a Depression cherry la veu calidoscòpica de Victoria Legrand i aquesta ambientació tan pròpia de David Lynch et submergeixen en un univers d'on  és molt difícil escapar.

Brian Wilson: Fa ja un temps es va posar de moda allò de tocar un disc sencer per justificar una tornada o la presència en un festival, de vegades és encertat i d'altres no tant. Si Patti Smith va posar potes enlaire el recinte amb la seva execució de Horses, aquest any el torn és per a Brian Wilson que juga amb un cavall guanyador, un dels discos que va canviar la història de la música popular, Pet Sounds, quan sonin les primeres notes de Wouldn´t it be nice aconseguirem l'èxtasi.

Deerhunter: Inconformistes sistemàticament, Deerhunter s'han guanyat a pols estar a la divisió d'honor del rock actualment, persistents i corrosius, en cada disc deixen unes gotes de la seva electricitat ben entesa. Mantenen el pols sobre la base de la solidesa d'obres sense tatxa, superbes lliçons de rock musculós i intel·ligent que et pessiga l'estómac. A Fading frontier són més eclèctics (i pop) però no hi ha murs en la seva música.

Destroyer: Kaputt va marcar un abans i un després en la carrera de Dan Bejar, de cop i volta va deixar de ser aquest excèntric desconegut que van descobrir els qui gaudien de The New Pornographers a marcar tendència amb un pop-rock d'alta volada amb la intenció del futur, respectant al passat i tenint clar què es cou al segle XXI. Poison Season confirma que allò no va ser una il·luminació, aquest músic no para de créixer, i ni ell mateix és conscient de fins on pot arribar gràcies al seu talent natural.

Julia Holter: El 2015 ella va ser la gran triomfadora del curs, si amb cadascun dels seus discos anteriors cada vegada estava més ben posicionada, a Have you in my wilderness ha trencat el motlle. Extremadament càlida, ho equilibra amb aquest sentit innat del sintètic. Potser aquesta aquesta és la seva obra més accessible, amb cançons com Feel you o She calls m'home i aquest saxo meravellós, una mostra sonora en què es creuen el misteri i el somni.

Kamasi Washington: Ell és un dels protagonistes de To pimp a butterfly de Kendrick Lamar, el disc que va arrasar a les llistes en gairebé tots els mitjans l'any passat, Kamasi és el saxofonista en aquesta obra de referència. Inquiet i revolucionari com pocs músics en l'actualitat, ell no en tenia suficient amb el paper que li corresponia en aquesta magna obra. Es va treure de la màniga Theepic, un triple àlbum amb el millor de la música negra, amb el jazz com a argument principal, fica cullerada al rap, al funk, al soul i a la música africana.

Parquet Courts: Des de fa uns anys, el barri de Brooklyn és el més concorregut pels artistes a Nova York, ja siguin pintors, cineastes o músics, i un dels grups amb més personalitat dels quals han sortit d'aquesta zona en l'últim lustre són Parquet Courts, junt amb Cymbal Eat Guitars, un altre dels combos capdavanters. Cada disc seu és una sorpresa, el terme alternatiu els va com un guant, gens se'ls resisteix.

PJ Harvey: No sabem encara com sortirà a escena PJ Harvey, si vestida completament de blanc, amb talons d'agulla i folrada de cuir o bé, amb una copa de vi entre les mans, això encara és una incògnita. Amb disc nou i havent encoratjat els seus seguidors amb una estratègia i campanya de promoció perfecta, PJ Harvey tornarà a deixar patent que en els últims vint anys, ella és la dona que ha regnat en el panorama del rock. I ho seguirà fent.

Radiohead: Ha quedat demostrat que no hi havia un cap de cartell més atractiu que Radiohead, en part ells són els culpables de la bogeria que s'ha generat amb la venda d'abonaments, poques vegades un grup ha generat tal impacte amb un anunci, ja sigui al Primavera Sound o en un altre festival. A més d'un se li  estarrufarà el borrissol i deixarà anar més d'una llàgrima quan sonin les cançons del grup liderat per Thom Yorke. Amb sabor a clàssic, a nit imperdible.

Royal Headache: L'hora i el lloc estan marcats en vermell en el calendari, potser est sigui un dels grups, una vegada hagi finalitzat el festival, dels quals direm que afortunadament vam ser testigo d'una actuació per sobre de la mitjana pel seu atreviment i energia. En l'ona de The Black Lips (de nou a la primavera Sound) o Reigning Sound, els temes de High justifiquen per si sols que hagin estat teloners de The Black Keys. Hi ha coses que cauen pel seu propi pes.

Savages: En l'edició de l'any passat el de Sleater Kinney va ser un dels millors concerts que es van poder veure al Parc del Fórum amb el seu rock reivindicatiu parit a l'escena riot grrrl. Si algú ha d'agafar el relleu ara són Savages. Adori life ha confirmat les bones expectatives de la seva estrena, i fins i tot les ha superat, més segures i convincents, quan trepitgen l'accelerador són demolidores, alcen el puny al cel i ens noquegen amb cançons amb un discurs ferm.

Suede: A Suede els tindrem en dues tandes, ambdues ineludibles si alguna vegada et van picar amb el seu agulló seductor. Una de les cites serà repassant el seu imbatible llistat de hits, en l'altra un repàs a Night thoughts, el disc amb el qual una vegada més, han rejovenit i ha tornat l'etern debat sobre si l'edat del seu carismàtic líder és certa o bé ha quedat per sempre com un que té vint anys pel qual no passa el temps.

Tame Impala: A Kevin Parker l'etiqueta de la psicodèlia ja se li quedava curta, si amb Innerspeaker i Lonerism se'n va servir per situar-se i generar una tempesta sensorial amb aquest estil de nou a l'avantguarda, a Currents arriba per altres vies. Ell ho aglutina tot, amo i senyor del projecte, posa una pica a Flandes amb un àlbum majestuós, atrevit i per sobre de tot, ambiciós amb totes les forces. La seva és música d'una altra galàxia.

The James Hunter Six: Quan el soul es va posar tan de moda, James Hunter va ser un dels noms que va sobresortir amb més força, des de llavors han estat milers les propostes que han sortit a la palestra, i molts han desaparegut, s'han diluït com un sucre en un cafè bullint. En canvi, James Hunter segueix allà, no baixa el pistó en els seus discos, i en directe és una garantia, mai defrauda.

Ty Segall: De Ty Segall sempre s'ha destacat per sobre de qualsevol altra cosa per la visceralitat del seu directe, des que va publicar Manipulator i posem els seus discos en aquesta mateixa categoria. Amb Ty Segall l'únic problema és que, en un festival d'aquestes característiques, pots deixar gran part de tan necessitada energia durant la setmana en el seu concert. Més val calibrar els esforços. Encara que ell no ens dóna opció, o l'agafes o el deixes. I ignorar-lo seria un error, tocarà deixant-se la pell.

Vince Staples: Un tret amb una pistola a Summertime ´06 anuncia que Vince Staples està aquí amb una intenció, i amb la seva llengua mordaç ens dibuixa el panorama del carrer que ha mamat, la violència i el crim es colen en una recepta en què el hip-hop pren com a bandera la cruesa, el simbolisme d'una vida dura i que fuig de les serpentines d'altres companys de generació abocats al glamur dels diners i a la fama. Vince Staples va per la vorera contrària, així els pot vigilar a tots.