La felicitat era això

El problema d'un concert com el d'aquesta nit de Coldplay és que s'acaba i has de tornar a la vida real, que ja no és un Viva la vida. Dues hores llargues de felicitat. Una felicitat bonica, colorista, alegre i espectacular. Un bany de bellesa, imaginació, llum i bon rotllo que han embolcallat de manera inigualable les boniques cançons del grup. A veure qui torna demà a treballar després de tot això.

Davant dels efectes visuals només cal treure's el barret i intentar redefinir la paraula psicodèlia. Les projeccions, d'una qualitat sobrenatural, han barrejat imatges reals, surrealistes i abstractes, sovint com si fos un calidoscopi gegantí. Vas de tripi i no en tornes. Hem vist uns prodigis per fregar-se els ulls i pensar que estàs somiant. Recordes els vells concerts de Pink Floyd que ens semblaven el súmmum i ara fa riure.

L'estampa de Chris Martin corrent per la passarel·la envoltat de la miríada de llums de les polseretes del públic com si travessés un camp de flors de color lila o de cuques de llum és de les que no s'obliden. Enmig de Paradise un paio m'ha llançat la cervesa per sobre sense voler: ens hem mirat i hem somrigut. Ell fins i tot ha sospirat. Així ha estat l'ambient general.

Durant A sky full of stars la pantalla central ha mostrat un firmament ple d'estels i l'estadi s'ha convertit en una via làctia posant el cel als peus de la banda. Hem vist rosasses de catedral que canviaven de color, albades i postes de sol que et deixaven sense respiració, Martin desdibuixant-se en esclats de llum i xuclat a terra per un remolí de pintura deliqüescent; hem vist ocells, globus, confeti d'estels, coets, focs. Hem vist tot això i altres coses que encara fan que em pessigui.

Coldplay ha homenatjat Bowie amb unes estrofes de Heroes, han aconseguit semblar propers i fins i tot íntims enmig d'un desplegament com aquest, ens han fet ballar, ens han posat tendres i fins i tot sentimentals i ens han regalat tanta felicitat i d'una manera tan aclaparadora que no els ho perdonarem. Hem sortit de l'Estadi obstinats a tornar a la realitat perquè, tal com ha quedat dit, no pots, ai, viure per sempre en un concert de Coldplay. Però llavors, enmig de la nit, la polsereta s'ha posat a sonar com si ens enduguéssim a casa la cinquena columna de la felicitat: una petita flama de Coldplay per anar fent.