A missa amb Leonard Bernstein

Tot en la Missa del llegendari compositor, pianista i director d’orquestra nord-americà Leonard Bernstein (1918-1990) és monumental i insòlit. No solament pels efectius corals i orquestrals que demanda una obra definida com una “peça de teatre per a cantants, actors i ballarins” i que barreja gèneres tan dispars com el jazz, el rock i el blues amb la música clàssica. Molt poc programada a Espanya —es va estrenar a l’estiu de l’any 2000 en els festivals de Santiago de Compostel·la, Peralada i Sagunt—, s’estrena a Barcelona aquest cap de setmana en la sala gran de L’Auditori; és una aposta personal del director japonès Kazushi Ono —devot admirador de Bernstein— per tancar la temporada de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), però una sobtada malaltia l’ha obligat a guardar repòs i cedir la batuta a Clark Rundell, especialista en música contemporània.

La Missa reflecteix l’afinitat mahleriana de Bernstein, un colossal humanista de la música del segle XX que no va ser mai comprès com a compositor. De fet, l’obra és la història dels continus dubtes que van acompanyar el seu procés creador quan era un divo de la direcció orquestral, un solvent pianista, un divulgador de la música com no n’hi ha hagut altre —els seus concerts televisius són encara una referència— i una personalitat molt influent pel seu carisma en l’evolució de la música americana del segle XX.

Bernstein va compondre aquesta partitura per encàrrec de Jacqueline Kennedy per a la inauguració, el 8 de setembre de 1971, del Kennedy Center for the Performings Arts de Washington. La vídua del president assassinat a Dallas el 1963 volia una obra d’esperit conciliador i forta càrrega espiritual: el compositor va pensar inicialment en una missa d’estructura tradicional, però aviat va descartar els límits convencionals del gènere. El resultat va ser una peça híbrida, rara i complexa en el seu desig d’unir jazz, rock, blues i música clàssica en la celebració d’una cerimònia religiosa en la qual els fidels es rebel·len, dubten i fins i tot carreguen contra Déu.

El famós compositor de West Side Story va utilitzar en aquesta obra textos de la missa llatina i altres d’elaborats per Stephen Schwartz i per ell mateix, incorporant fins i tot uns versos que li va regalar Paul Simon. Encara que no va dirigir l’estrena, va portar al disc una versió al capdavant de la mateixa companyia que va estrenar la peça a Washington. El 2003, el director nord-americà Kent Nagano va gravar a Berlín una versió amb el tenor Jerry Hadley com a celebrant i direcció coral de Simon Halsey, nou titular de l’Orfeó Català.

L’obra, estructurada en 17 parts, no admet etiquetes, ni per la seva insòlita combinació de gèneres, a cavall entre l’oratori escènic, l’òpera, el concert o el musical americà, ni per la descomunal plantilla que demanda: un sacerdot celebrant, un nen soprano, solistes vocals preenregistrats, cor simfònic, cor de carrer i conjunts de jazz i rock que intercanvien les seves energies amb una gran orquestra simfònica amb amplis dispositius de percussió.

Si l’estrena a Espanya va tenir una rellevant dimensió teatral —un muntatge signat escènicament per Joan Ollé que, afortunadament, va fugir de l’estètica del musicals de l’època tipus Jesus Christ Superstar i Hair, i musicalment per Ángel Gil-Ordóñez— a L’Auditori prendrà tot el seu valor la dimensió concertant de la partitura; al costat de la plantilla de l’OBC, intervenen sota la batuta de Rundell el baríton William Dazeley en la part del celebrant, Bernat Rosés (nen solista), una gran massa coral integrada per quatre formacions —els cors Madrigal i Lieder Càmera, Cor de Teatre i el cor infantil Amics de la Unió—, una banda de rock i jazz formada per joves músics i professors de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) i diversos solistes preenregistrats, com també alguns efectes especials.