Després de l’any de gràcia

Al capvespre de dilluns passat, al barri barceloní de Gràcia es van produir incidents violents. L'espurna van ser les protestes contra el desallotjament d'un local d'okupes. Les conseqüències són conegudes: vehicles i contenidors d'escombraries incendiats, senyals de tràfic arrencades, vidres trencats als comerços de la zona, agressions a la policia que intentava protegir afectats per aquests excessos. Total, res gaire nou a Barcelona.

Això coincideix amb l'aniversari del nou Consistori i la presa de possessió de la nova alcaldessa, Ada Colau. Un any que realment ha resultat ser un any de gràcia per la benevolència amb què ha estat tractada. Colau s'ha beneficiat d'una condició: no provenia de la política en sentit estricte sinó dels moviments socials, en concret d'una ONG finançada majoritàriament, precisament, per l'Ajuntament de Barcelona. Avui la política no gaudeix, com sabem, d'un gran prestigi, en part merescudament. El polític és titllat de corrupte, barroer i inútil. En canvi, l'activisme social, fins i tot el d'aquells per als quals és una forma de guanyar-se la vida, normalment en institucions que viuen dels diners públics, és vist com una professió generosa, efectiva i, en qualsevol cas, decent. Una forma d'altruisme.

Goso dir que no comparteixo aquesta visió. A tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou, és a dir, a tot arreu hi ha persones decents i barrudes professionals, tant entre els polítics com entre els activistes. Però en general predomina la visió contrària: els activistes són bons, els polítics dolents. No tinc raons per dubtar de l'honradesa d'Ada Colau i la seva gent, a excepció dels dubtes que em generen la quantitat de parents i amics que va col·locar a l'Ajuntament després de la seva elecció. Però així com no es podia criticar Teresa de Calcuta tampoc fins ara s'ha pogut criticar obertament Colau, que gaudeix de presumpció de santa. No obstant això, després d'aquest any de gràcia, hem d'anar abandonat els prejudicis, la crítica és una contribució imprescindible a la democràcia.

Ja entrant en matèria, hem de convenir que el balanç de l'any és francament pobre. Si fem memòria, per descomptat no exhaustiva, ens trobem, en primer lloc, amb gestos fàcils dirigits només a la parròquia de l'alcaldessa, per exemple, les intencionades vexacions a la monarquia: la retirada del bust de Joan Carles I, al·legant que no era ja rei encara que el símbol no ha estat substituït, o la proposta de canviar-ne el nom en una plaça cèntrica. En segon lloc, l'absència de mesures o projectes encaminats a resoldre temes urbanístics de gran importància estratègica, com poden ser l'estació de la Sagrera o el trasllat de la presó Model.

En tercer lloc, l'obsessió per limitar l'arribada de turistes, la primera indústria local i la que reparteix millor els seus beneficis econòmics, amb arguments tan pelegrins i localistes com que Barcelona és una ciutat per als barcelonins. Cosa que és evident però no pas incompatible amb el turisme. Aquest, precisament, dóna feina i beneficis a aquests barcelonins i els hotels, apartaments turístics, restaurants, cafeteries, terrasses i botigues (a més de les indústries subsidiàries que els nodreixen) també beneficien els barcelonins amb rendiments econòmics, ocupació, comerç, cultura i oci.

Paradigma d'aquest greu error d'enfocament, portat a l'extrem, és la denegació del permís per obrir a la confluència de la Diagonal amb el passeig de Gràcia un Four Seasons. Qualsevol ciutat de referència al món té un hotel d'aquesta acreditada marca de luxe, Barcelona és una excepció. No hi ha cap perill que els seus usuaris produeixin sorolls nocturns o molèsties als veïns. Són gent silenciosa i tranquil·la, amb una altra virtut; gasten molts diners. Això implica alguna cosa que potser a Colau i companyia els molesta: són rics. És aquest el motiu de la denegació del permís? Potser sí, no en veig un altre. Però haurien d'haver tingut en compte que s'han perdut 500 llocs de treball directes, els apartaments de luxe que acollirà l'edifici només donaran ara feina a 50 persones. Un bon exemple dels perjudicis que causa la incompetència: en política acostuma a fer més mal un inepte que un corrupte.

Els fets de dilluns no són culpa de l'Ajuntament, la responsabilitat és dels autors. Però Ada Colau va dir després de les eleccions: “Si cal desobeir lleis injustes, es desobeeixen”. Potser els violents de Gràcia pensen el mateix.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.