Refugiats de la ferralla

Un bon dia són uns 300 quilos. Amb aquest pes, el carret del Sarra sotragueja de banda a banda per la vorera i amb prou feines pot ancorar-lo contra un fanal mentre remena amb les mans en algun contenidor. Un bon dia acostumen a ser 30 quilòmetres caminant durant 10 hores sense parar per dinar. És igual. Perquè quan arriba a la bàscula i els dígits tenen tres xifres significa que ha valgut la pena. Són 40, 50 euros… Però abans de cobrar cal triturar-ho tot a cop de martell a la nau. Calderes, cargols, plaques d'ordinadors, canonades… Les partícules de pols metàl·lica volen per l'aire i la muntanya de residus creix a càmera ràpida. Això també ha de fer-ho, el senegalès Sarra Waly, un dels milers d'immigrants que la crisi va expulsar del mercat laboral i que han trobat refugi en la ferralla.

Barcelona és la capital d'aquest fenomen. Pel clima, per l'orografia i potser per la possibilitat d'emmagatzemar els residus metàl·lics que ofereixen les naus abandonades de l'antic barri industrial del Poblenou. Però a totes les ciutats d'Espanya —a Madrid acostumen a ser romanesos— hi ha gent empenyent un carret de supermercat amb un pal a la mà per escodrinyar el fons dels contenidors. Des del començament de la crisi, aquests rodamóns de la ferralla —com els van batejar i van retratar en la seva novel·la gràfica Jorge Carrión i Sagar— busquen fortuna desballestant les restes de la bonança espanyola que ells mateixos van ajudar a construir.

Barcelona, per la seva orografia i naus abandonades, és la capital del fenomen

El matí que EL PAÍS va recórrer els carrers de Barcelona amb un d'ells, la majoria eren subsaharians. Però també hi ha romanesos, marroquins, espanyols i fins i tot un japonès que porta un gosset lligat al carro tota la jornada. Alguns dormen en naus abandonades o en algun dels més de 40 assentaments il·legals que hi ha a Barcelona. Uns altres viuen en pisos pastera de Terrassa o Premià, com el Sarra, i paguen el tren el dia que poden per anar a treballar. El preu del que busquen, torpedinat per la producció d'acer xinès i l'excés de ferralla, s'ha desplomat un terç des del 2006. Per sobreviure, cada vegada cal carregar més.

En aquella època, Sarra Waly, senegalès de 37 anys amb filla i dona a Tambacounda, no pensava en la cotització del metall a la Borsa de Londres, el mercat on es decideix el valor del que ell recol·lecta avui com a mitjà de subsistència. Fill d'una família de camperols, va arribar el 1999 a Espanya, on va entrar amb l'ajuda d'una agent de la Guàrdia Civil a Ceuta, recorda abans de començar la seva jornada. Des de llavors ha fet de tot, sempre amb les seves mans, grans i endurides especialment en els últims dos anys. Jardiner, recol·lector de fruita a Múrcia… El 2006, en plena bombolla, va aconseguir una feina en una subcontracta del túnel de l'AVE. Guanyava 2.500 euros. El seu cap d'aleshores va acabar a la presó per inflar preus. I ell, al carrer.

A les 7.30, desenes de cercadors arriben a la nau del carrer de Joan d'Àustria. Porten a la butxaca un paperot arrugat amb un número de registre per vendre aquí el gènere. Al final de la jornada, el descarreguen a la bàscula i el Karim, un senegalès de 40 anys que ha prosperat en aquest negoci, els paga el preu corresponent: 0,13 euros per quilo. És difícil passar de 30 euros. “Així no es viu, se sobreviu”, admet amb uns auriculars al coll i una dessuadora blava. Després, ell ho ven a una ferralleria més gran de Badalona que acaba portant-ho a una fosa per transformar-ho en acer.

“Així no es viu, se sobreviu”, admet l'encarregat d'una ferralleria del Poble Nou

El Sarra es posa la roba de feina que amaga a la nau i treu la cadena del carro de supermercat amb el qual treballa. Camina més de 20 quilòmetres serpentejant pels carrers de Barcelona en una jornada salvada per la inesperada troballa de 175 quilos de ferralla d'una obra propera. Revisa gairebé tots els contenidors amb les mans nues, no li agrada porta guants. Camina sense parar, ni tan sols per menjar. Ha fet un tracte amb ell mateix: fins que la seva filla Fàtima de 7 anys truca des del Senegal i li explica que ja ha dinat, ell no fa un mos. De vegades fins a la nit. Ha perdut 35 quilos des que va començar fa dos anys.

Espanya recull al voltant de 7,2 milions de tones de ferralla l'any. Una bona part procedeix dels carros d'aquests supervivents. Alicia García Franco, directora general de la Federació Espanyola de la Recuperació i el Reciclatge, creu que es tracta més aviat d'un problema social. “Aquesta gent no roba, recull material abandonat o trossos d'instal·lacions rebutjades… Ho porten a una ferralleria, que és petita i legal. Estan netejant els carrers i guanyen uns diners”, assenyala.

Però algunes màfies veuen mà d'obra barata i els recluten en petites quadrilles que distribueixen en diferents llocs de la ciutat. Treballen en torns de nit i de dia. Passades les hores, els tornen a recollir amb les furgonetes i els paguen un petit percentatge pels residus. L'Ibrahim, un cercador de Gàmbia que camina per l'Eixample barceloní, treballa així. Al principi li sortia a compte; avui s'ha convertit en esclau d'altres compatriotes, assegura.

En part per això, l'Ajuntament de Barcelona va crear la cooperativa que ha començat a donar recer legal a alguns cercadors des de fa un any. De moment hi ha unes 25 persones de gairebé 10 nacionalitats diferents. Però costa d'arrencar. "Volem evitar aquestes situacions regularitzant aquestes persones. Però som conscients que estem començant”, assenyala Guillermo Rojo, coordinador d'Alencop. La majoria segueix a la intempèrie legal.

Cada dia, a partir de les sis de la tarda, 10 hores després de començar el viatge, tornen a la nau en processó. A la porta esperen uns quants marroquins que examinen els carros i busquen algun objecte per revendre. Ofereixen un, dos, tres euros... El Mohamed embarca una vegada al mes el seu cotxe en un ferri fins a Tànger carregat fins a dalt per revendre aquests articles. Coneix gairebé tots els cercadors. “És curiós, es parla molt dels refugiats i de la necessitat d'ajudar-los. I és cert. Però de vegades ningú es recorda dels que som aquí”, analitza. El Sarra passa pel seu costat i somriu per sota del bigoti. Encara li queda una hora de desballestament per tornar a casa.